Llegendes ganxones

 

L'Avi Patxot


Encarant-se al poder civil arbitrari

“Però, una altra vegada se les hagué més testes, doctrinalment, amb una autoritat civil arbitrària i abusiva, com moltes que n’havem conegut i patit, car són la malura endèmica dels pobles mal constituïts i pitjor regits. Heus –ací com esdevingué la cosa.

Era una època per l’estil del present, vull dir, d’esgarriaments i tomballons socials, provocats en part per una pretesa autoritat, que no consistia sinó en una mena de patent de corsari, que els usufructuaris, tots ells venturers, s’afanyaven per a especulacions i venjances personals; en un mot, la mateixa trangolada d’ara: falangistes i antifeixistes, col·laboracionistes i maquis, nazis i bolxevics, etc.; solament que aleshores es classificaven més genèricament en sospechosos i no sospechosos.

En una d’aqueixes tongades de ressaga política tan freqüents, l’Avi Patxot s’esqueia, fatalment, ésser Alcalde a Sant Feliu de Guíxols. Tal com era de preveure, fruita del temps, un dia rebé l’ofici del Governador de Girona demanant-li la inevitable llista de sospechosos guixolencs. Amb un cop d’ull en tingué prou i, a la seguida, el lliurà al Secretari per tal que l’arxivés. Al cap d’uns dies, se li presentà a la Casa de la Vila un delegat del Governador, fent-li a mans un nou ofici, reproducció de l’anterior, requerint-li altra vegada la cobejada llista de sospechosos guixolencs. Llegit el plec, l’Avi Patxot digué:

- Però si aquest ofici ja me’l varen enviar dies enrere i el tinc allà degudament arxivat!

- Sí, està bé; no obstant i això el Sr. Governador encara no n’ha rebut resposta i l’està esperant perquè la necessita.

- Ah! Si no és més que això, mireu! Aquí la teniu: Dit i fet; agafa l’ofici que li presentava, ne fa bocins i el llença a la paperera.

El delegat del Governador, destarotat, no sabé dir un mot, s’inclinà i se’n tornà per on havia vingut, a informar de l’inesperat resultat del seu comès; en aquell temps, també es confonia còmodament el governar amb el manar, una errada que no n’ha portat poca de cua. En canvi, encara no era corrent l’antinòmia depuración, que ha vingut després, designant des de la persecució sistemàtica, encloent el chantage i el robatori, fins a l’assassinat.

 

reg2625

Façana de l’Ajuntament i plaça del Mercat, cap al 1900
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Jaume Bertran)

És clar, el cap de ben pocs dies d’aqueixa categòrica solució, li compareix altra vegada el delegat governatiu, amb un ofici comminatiu, exigint peremptòriament  una contesta escrita i acompanyant la llista debades requerida fins aleshores: ¿La resposta? Que no la veiéreu l’altre dia? Però, ja que la voleu escrita això rai! I l’Avi Patxot, agafant la ploma, escriví en el blanc del mateix ofici, sota el segell del Governador, aquesta afirmació negativa:

- El oficio de delator es impropio del hombre libre.

Així, després de datat, signat i segellat, el retornà al portador governatiu, el qual s’inclinà una vegada més i devia anar-se’n esverat amb aquella categòrica repulsa doctrinal, que li cremava la butxaca.

Fixeu-vos com han canviat els temps i la gent de llavors ençà! Perquè ara el penell de la “llei escrita”, no solament estimula la delació, sinó que àdhuc, la premia, la suborna, havent arribat a l’extrem infamant d’imposar als fills la delació dels pares llurs, a favor de governants que han assaltat el poder, sense que ningú, ni cap llei, els el donés.

Aquella lliçó de moral cívica i social, congrià negra gropada damunt de l’Avi Patxot, perquè aleshores, talment com ara, l’autoritat pretenia ésser una tradició dogmàtica, que rebutjava la més lleu contradicció, per lleial que fos. Tant si es tractés del civil, com del militar o de l’eclesiàstic, era ipso facto considerada, al menys, un insult, després delicte i, finalment, criminal, per mica que convingués al furor autoritari, sempre dispost a confondre l’amor propi amb la dignitat i l’autoritat amb l’arbitrarietat.

El Governador no es volia acontentar destituint i processant l’Alcalde, sinó que li venien idees de mayor cuantía: empresonar-lo, confiscar-li els béns, exiliar-lo a Fernando Poo (estil Napoleó) i àdhuc, un cert moment, se li acudí que podria ésser afusellat per rebelde, que és el justificant de totes les tiranies; exactament com en aquesta època franquista: Carrasco, Rahola, etc.

En canvi, el meu Avi no es preocupà més de l’incident, puix que ja l’havia resolt en acordança amb la seva consciència. Però, d’altres s’entusiasmaren amb la feta, que provocà una forta reacció cívica en tota la contrada car, malgrat tot, aleshores hi havia més franca idealitat que avui dia. Per això, molta gent començaren a intervenir espontàniament en el conflicte, retopant decidits l’exigència del Governador, el qual es sentí bentost entrebancat en adonar-se de la força moral d’un civisme exemplar i que no era tan senzill com li havia semblat, heure-se-les amb aquell home valent, darrera del qual regolfava tot un poble que es veia virilment protegit. A més, aquelles autoritats, barroerament passionals, moltes d’elles improvisades, eren mers ocells de pas que se sentien cimbrar en capfals quan topaven amb un redreçament justificat i ferm, d’on llur inevitable sorpresa i indecisió en els moments crítics.

 

reg13712

Vista del Portal del Peix, actual rambla Vidal, cap al 1900
AMSFG. Col·lecció Jaume Cervera (Autor: desconegut)

Mentrestant, l’Avi Patxot seguia tranquil·lament el seu costum d’anar a plaça els dies de mercat, portant-ne un mocadorat de fruita o bé tornava del Portal del Peix, duent un “peix de figura”, agafat per la ganya a l’estil del pescador i tothom saludava el Sr. Rafel. La gropada no desbotava i així passà temps fins que, tal com succeïa a cada dos per tres, sobrevingué una revolçor política amb un novell capgirell que engolí el Governador, sense que hagués pogut heure la pretesa llista venjativa.

I per les cantonades del meu poble, continuava sentint-s’hi el pas del crònic “ehem!” de l’Avi Patxot, simptomàtic de la faringitis que patim els fills d’aquella riba mediterrània, àdhuc els que, com ell, no som pas fumadors, ço que no sembla pas prou just.”

Rafael Patxot i Jubert


Fragments seleccionats per Núria i Rafel Carreras-Patxot per al capítol “Civis sum. Rafael Patxot i Ferrer”, dins del llibre Rafael Patxot i Jubert. Recordances Guixolenques, editat a Ginebra l’any 2002 i elaborat a partir d’extractes del llibre Guaitant enrera, de Rafael Patxot i Jubert, edició privada feta a Ginebra l’any 1952.

logo-arxiu

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos