Llegendes ganxones

 

L'Avi Patxot


Encarant-se al rampell militar

“L’anècdota que segueix, no solament me la contaven quan jo era petit, sinó que, de gran, vaig escoltar-la sovint de boca de tapers vells i me la retragueren els mariners guixolencs.

Durant la darrera carlinada, la nostra família, dones i criatures, entre les quals jo que tot just caminava, fugiren de Sant Feliu de Guíxols i s’arredossaren a Palamós, on aleshores devien sentir-se més segurs, potser perquè en aquest poble llavors ja “s’hi parlava en castellà els diumenges”, segons corria la brama per les contrades veïnes, fama que, ben segur, ara deu ésser molt més justificada d’ençà de la invasió colonial franquista.

En canvi, l’Avi Patxot romangué en el seu lloc, regint l’Alcaldia de Sant Feliu de Guíxols, i el meu Pare també s’hi quedà, fent guàrdia en la torre de defensa de la pedrera de Sant Elm, on sembla que començà a patir del reuma inflamatori que, a la llarga, havia de portar-lo a la mort prematura, Déu l’hagi.

La plana empordanesa, esventada com és per la tramuntana i tan ben encarada a mar, era i és liberal per natura, però, com que encloïa algun oasi carlí, les columnes governamentals s’hi bellugaven força i no els hi mancaven sorpreses que, de vegades, posaven de molt mal humor als sues capitosts.

 

reg2273

Vista general del racó de Garbí i de la muntanya de Sant Elm l’any 1885
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Jaume Bertran)

Probablement devia ésser a la seguida d’un d’aquests encontres que una columna s’acollí a Sant Feliu de Guíxols, entrant-hi a pas de càrrega, amb baioneta calada, manada per un capità enrabiat com mil dimonis i traient foc pels queixals. En marxa d’assalt, s’encaminà a Casa de la Vila, es veu que amb intent d’esbravar-s’hi barroerament, i amb una llengua coenta com un bitxo, fer pagar al poble culpes que no li pertocaven. En aquest immotivat estat d’esperit, l’irascible capità que menava la força, embocà la portalada de Casa de la Vila, tot esvalotat, escridassant-se, increpant i insultant l’Alcalde, que no coneixia de res, enmig d’una descàrrega de renecs acompanyats d’aquell vocabulari de cuartel tan descriptiu, ensiamat de xarbotades escatològiques. I amenaçant gent que no havia vist mai, ni tenien res a veure amb ell, ni amb el seu comès, ni amb la seva enrabiada, s’enfilà escala amunt, descompassant els graons de dos en dos, com si li escapés el tren, enfurismant-s’hi més i més amb el ritme de la pujada accelerada.

- Dónde está ese jodido alcalde? Que salga y venga enseguida porqué... etc., etc.

L’alcalde pla bé que hi era i prou que sortí degudament, massa i tot. L’Avi Patxot, que s’estava en el seu lloc d’acció amb caràcter representatiu, en oir aquella irrupció insospitada, injustificada i per a ell intolerable d’aquella mala manera en tal indret, sortí al replà de dalt de l’escala que donava entrada al despatx de l’Alcaldia, per tal de veure d’on venia tot aquell desfermament. I s’escaigué fer-ho en el just moment en què el capità, tot arriat, esbufegant-se i metrallant verbalment l’alcalde, assolia els darrers escalons, de tal manera que el seu cap resultava a nivell de la mà del meu avi.

Era un malencert molt arriscat, que l’encegat militar descobrí massa tard, perquè l’Avi Patxot, en acció de funcions, com a autoritat i com a ciutadà que era, se li redreçà al davant, me li agafa la gorra amb la mà dreta i la llençà resoludament per l’ull de l’escala, bo i dient-li severament:

- El alcalde está aquí y ante todo se saluda

Després, inclinant-se lleument amb la major naturalitat, amb la mà esquerra l’invitava a entrar en el seu despatx. L’escandalosa tempesta es calmà com per encís i en aquell espaiós lloc, ocupat per tanta gent, no s’hi oïa ni un piu. L’alliçonat pobre home, que no era pas massa jove i encara que en la seva carrera devia haver-se’n vistes de mot crespes i que, potser, feia poques hores sentia xiular les bales carlines, ben segur que mai no s’havia trobat, ni se li hauria acudit mai que es trobaria, en un semblant cas.

Quedà llampat, esblaimat com traspassat, perdé la paraula i el raonament, sense saber què fer ni què dir i, esmaperdut, inconscient dels seus actes, com magnetitzat, seguí el camí que li signava la mà alliçonadora i entrà dòcilment al despatx de l’Alcaldia. Però, aquesta escena, tan violenta per als dos actors, provocà la seva contrapartida a l’escala i a l’entrada de la Casa de la Vila, ocupada per tota la seva companyia, on esclatà un dringar de baionetes que feia feresa, mes no cregueu pas que fos de ràbia, ni amb esperit venjatiu, res d’això, sinó ben al contrari: era l’altre aspecte humà, el revés del que acabava de succeir a dalt.

 

reg8529

Torre d’en Barraquer i muralla defensiva al barri del Raig i sector de Tetuan, a finals dels noranta del segle XIX
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut)

Com que dintre d’aquells soldats, constret per la disciplina, hi havia un jovincel entremaliat, aprofitaren l’avinentesa per a expansionar-se i, rebentant-se de tant de riure, sacsejaven talment llur armament, potser exagerant-ho a posta i tot, fent aquell refrec i esmolament de baionetes, aparentment tan esgarrifós i realment tan joguiner, solució molt més sàvia que la immotivada provocació de llur capità. Si un folklorista hagués estat a l’aguait, prou que ben aviat hauria omplert la llibreta anotant la garlanda d’acudits amb què aquella trepa complimentava la gorra del capità, que esperava tota soleta allà al bell mig de l’espaiosa entrada.

I ara, que el llegidor avesat a l’ambient dictatorial i ensopit per ell, es prepari per a la decepció que li porta l’acabament, gens tràgic, d’aquesta història. L’acció de l’Avi Patxot fou un tal sotrac en l’esperit del militar, en el fons més bona persona del que la seva llengua proclamava, que el féu revenir d’un món i entrar en un altre; un cop refet de la sotragada, havent reprès tots els seus sentits, els deures i les responsabilitats morals, aquell capità es reivindicà de la manera més noble i meritòria per a ell: aquells dos homes es feren amics! I si, per atzar, algun militar llegís això i se n’escandalitzés, creieu que fou ben bé de plànyer.”

Rafael Patxot i Jubert


Fragments seleccionats per Núria i Rafel Carreras-Patxot per al capítol “Civis sum. Rafael Patxot i Ferrer”, dins del llibre Rafael Patxot i Jubert. Recordances Guixolenques, editat a Ginebra l’any 2002 i elaborat a partir d’extractes del llibre Guaitant enrera, de Rafael Patxot i Jubert, edició privada feta a Ginebra l’any 1952.

 logo-arxiu

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos