Barris de Sant Feliu de Guíxols

 

LES CASES PATXOT

Passeig del Mar, 39-40
Autor: 


A Sant Feliu de Guíxols qui no coneix la casa Patxot! Tal com afirmen Quim Díaz i Jordi Gaitx a Passejades per Sant Feliu de Guíxols, editat per l’Ajuntament l’any 2002: “És un dels pocs exemples que queden de l’esplendor dels edificis de l’entorn urbanístic del passeig del Mar, actualment inexistents a causa de la desaparició d’una burgesia que promovia aquesta arquitectura. També a causa de les necessitats d’espai per al negoci del turisme, que no ha valorat prou l’arquitectura bella i singular.” Però, en realitat, hauríem de parlar de les cases Patxot perquè, de fet, n’hi ha tres i van ser construïdes alhora.

L’edifici que es coneix popularment com la casa Patxot correspon als números 40-41 del passeig del Mar i als números 1-3 de la rambla del Portalet. També eren de la família Patxot la casa número 39 del passeig del Mar, que fa xamfrà amb el carrer de la Creu (números 2-6) i la casa número 5 de la rambla del Portalet. Així, doncs, les cases Patxot abasten el xamfrà que hi ha entre el carrer de la Creu, el passeig del Mar i la rambla del Portalet. Tots tres edificis van ser projectats l’any 1917 per l’arquitecte modernista Albert Juan i Torner per encàrrec de Rafael Patxot i Jubert.

Casa Patxot

Plànol de situació i seccions de les cases Patxot al projecte d’Albert Juan de 1917
AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

 

És tracta de tres bells edificis amb una història molt trista. Rafael Patxot les va construir de nou per a les seves filles després d’enderrocar les antigues cases de la família, en una de les quals havia tingut el seu observatori i que va deixar per anar a Barcelona. Tanmateix les seves filles no van arribar a gaudir d’aquestes cases. Com ell mateix recorda en les seves memòries: “quan a Sant Feliu hissaven la bandera de coberta de la casa nova, nosaltres teníem la Montserrat (a. c. s.) de cos present a la Bonanova. Aquesta casa [...] és morta de naixença i de grat l’hauria tornada a enrunar, si no l’hagués defensada la nostra filla Maria (a. c. s.), morta també pocs anys després”.

Les obres d’enderroc de les cases antigues van començar a mitjan abril de 1917 i, el mes de juliol, Rafael Patxot demanà la llicència per a l’obra nova, que fou autoritzada per l’Ajuntament el mes d’agost. Tal vegada per les circumstàncies personals, tal vegada pel tarannà perfeccionista de Rafael, les obres es van allargar durant 5 anys i, per aquest motiu, van donar peu a diferents comentaris al setmanari local L’Avi Muné. En aquest setmanari, el 29 de juny de 1918, es publicà la nota següent: “Quan una cosa dura massa els barcelonins la comparen amb les obres de La Seu. Els ganxons res tenim què envejar als de la ciutat comtal. Quan una cosa se faci interminable li direm: Això es fa més pesat que les obres de can Patxot!”

A la mateixa publicació, el 22 de novembre de 1919, es preguntaven: “Aquest dia ens feren una curiosa pregunta: Què s’acabarà primer el “barco” de can Mallol, les obres de can Patxot o el bocoi de vi que va encetar certa taberna molt... “polida” el dia de Tots Sants? Verdaderament hi ha preguntes que atrapen. Seria qüestió de preguntar-ho a... una vidente.” El 27 de desembre de 1919 el periòdic anunciava que la inauguració de les obres es faria per cap d’any, però el 1920 encara publicava comentaris sobre la no finalització de les obres, concretament el 27 de novembre: “El dilluns passat el fort vent enderrocà la tanca de les obres Patxot, Rambla Pi i Margall [actual rambla del Portalet]. Fins el vent, cavallers, s’ha cansat de veure inacabades les obres de la Seu.”

 

Casa Patxot al xamfrà entre el passeig del Mar i la rambla del Portalet, als anys 20.

Casa Patxot al xamfrà entre el passeig del Mar i la rambla del Portalet, als anys 20.
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Ricard Mur)

 

El 2 d’abril de 1921 a L’Avi Muné criticaven el fet que encara hi hagués les tanques en la casa Patxot: “Seria hora que desapareguessin les tanques de l’edifici Patxot en construcció. Veritablement no hi ha dret a eternitzar unes obres que només causen molèsties als veïns i que tant contribueixen a empitjorar la deficient urbanització dels carrers que afecta.” Finalment, l’any 1922, aquest setmanari publicava un article sobre els atractius de Sant Feliu de Guíxols on esmentava la Casa Patxot, juntament amb els edificis dels Casinos La Constancia i El Guixolense, com els més significatius del passeig del Mar i del passeig dels Guíxols. A partir d’aquest moment, en general, la Casa Patxot s’identificarà amb la que fa xamfrà amb la rambla del Portalet.

 

La Casa Patxot, número 40 del passeig del Mar

El número 40, la casa Patxot per antonomàsia, antigament corresponia a la casa número 25. És l’actual seu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació i, com s’ha comentat en l’apartat anterior, el projecte de la casa actual va ser elaborat per Albert Joan i Torner l’any 1917. Sabem que l’any 1867 Rafael Patxot i Ferrer, l’Avi Patxot, vivia en aquesta casa, ja que el 20 d’agost d’aquell any va demanar una llicència per engrandir una finestra de la façana que donava a la rambla del Portalet. El 18 d’octubre de l’any 1882, Rafael Patxot i Ferrer, natural d’aquesta ciutat i domiciliat a Barcelona, va demanar llicència per reformar els balconets que donaven a la rambla del Portalet.

També fou en aquesta casa que es va establir el matrimoni Patxot-Rabell. Els anys 1893 i 1894, coincidint amb el seu casament amb Lluïsa, Rafael Patxot Jubert –per mitjà de Joan Jordà- va presentar dues instàncies demanant fer una reformes en les obertures de la façana de la casa número 25 del passeig del Mar. Van engrandir la porta i la van alinear amb les obertures superiors, van reformar una finestra de la façana a rambla Portalet i van engrandir les finestres de la planta baixa per alinear-les amb la porta. Aleshores, l’estètica de la façana era completament austera i ho continuà essent fins que fou enderrocada l’any 1917 per bastir-hi una casa per a una de les seves filles. Se suposa que la destinatària de la casa principal era la seva filla gran, Montserrat, que va morir l’any 1919, abans d’acabar l’edifici.

L’any 1900, a mitjan del mes de març, la casa Patxot fou atacada durant els aldarulls que es van produir arran d’una manifestació obrera. El conflicte es va iniciar l’any 1889 i s’havia anat prorrogant durant més d’una dècada. En aquella ocasió, es va concentrar una gran multitud al passeig del Mar i es van produir agressions a diversos edificis i fàbriques. Tanmateix, la casa Patxot va ser la que més desperfectes patí. La premsa de l’època diu literalment que no li va quedar cap vidre sencer. La jornada es va tancar amb un guàrdia civil ferit i un paleta mort. Segons la biografia elaborada per Joaquim Maluquer, com a conseqüència d’aquell incident, Rafael i Lluïsa van tenir por i van decidir vendre la fàbrica i traslladar-se a Barcelona.

Casa Patxot

Font: AMSFG

 

El mateix Rafael Patxot a les seves memòries explica que el juliol del 1936 la casa va requisada pel Comitè de Guerra de Sant Feliu de Guíxols i que, el desembre d’aquell mateix any, tots els mobles i parament de les cases incautades van ser subhastats per obtenir diners. Durant la Guerra Civil, la casa s’utilitzà per a la docència, ja que s’hi instal·là l’Institut d’Ensenyament Secundari. Quan va finalitzar el conflicte, fou ocupada de manera temporal primer pels oficials de les tropes vencedores i, després, per les oficines municipals, fins que es va reconstruir l’edifici de l’Ajuntament, destruït pels bombardeigs de la Guerra Civil. Segons paraules del mateix Patxot: “Com que unes canonades de la marina franquista havien destruït la tradicional Casa de la Vila del meu poble, aquell Ajuntament franquista honorà les meves cases a la seva manera i comoditat, ocupant així mateix les dues al costat de la gran del passeig del Mar i, disposant-ne amb aires de posseïdor, instal·là el Jutjat Municipal en la petita del Portalet, i la Delegació de Proveïments en la més grandeta del passeig”. També explica que el Governador Civil es va encapritxar de la casa i que l’Ajuntament li deixà el segon pis. Quan Patxot ho va saber, immediatament va fer tancar aquella planta; l’estiu següent l’Ajuntament li cedí el primer. Arran d’aquella cessió va emprendre accions judicials per recuperar la casa. Després de 14 anys d’ocupació per part dels dos bàndols i de quatre sentències contra l’Ajuntament, la va poder recobrar i lamentava que la Corporació no hagués actuat amb més cura “[...] un cop això ben precisat, deixava tranquil l’Ajuntament perquè, mal per mal, m’estimava més que m’ocupessin la casa uns guixolencs, que no pas qualsevol d’aquelles colles forasteres sobrevingudes amb esperit de domini i, per tant, no pas de benvolença, ni de respecte.”

En la sessió del Ple del 12 de gener de 1951 l’alcalde va fer una diligència de possessió de la casa Patxot a l’apoderat de Rafael Patxot, Josep Danés Torras per tal de retornar-la al seu propietari. El Sr. Danés es va reservar el dret de presentar reclamacions per l’estat en què es trobava la casa, però l’alcalde li va replicar que prèviament havia estat ocupada pels rojos. Posteriorment, fou llogada a l’Hotel les Noies, que utilitzava aquesta casa i la de la rambla del Portalet com a annex on allotjar els clients quan no hi havia lloc al mateix hotel .

Gràcies a Joaquim M. Puigvert, expert coneixedor de l’obra de l’arquitecte Josep Danés , tenim notícia d’una anècdota sobre la casa Patxot, just abans de ser recuperada pel seu propietari. Danés aconseguí fer-li lliurar les claus al Governador Civil a base d’insistència. Francesc Rodamilans, que va treballar com a delineant d’aquest arquitecte entre els anys 1944 i 1954, va explicar el següent a la Núria Danés en una carta que li va enviar el 1982, parlant dels bons records que tenia del seu pare: “Tal personatge que també utilitzava la casa per veranejar el va citar al seu despatx oficial i l’hi va dir: Si usted sigue con su idea de echarnos, yo le puedo meter unos días en la cárcel. Ell sense inmutar-se va contestar molt respectuós: Usía hará lo que crea conveniente, i sen van anar. Al cap de tres dies l’hi enviaven les claus a Barcelona”. Núria Danés recorda com el seu pare va anar a Girona a fer aquestes gestions i que tota la família estava atemorida per les possibles conseqüències.

A mitjan anys 70 es va produir l’enderroc d’edificis emblemàtics del passeig del Mar per a la construcció dels actuals blocs de pisos. Davant d’aquest fet hi començà a haver iniciatives per preservar els que eren considerats més valuosos. L’any 1975 Josep Vicente adreçà una carta oberta al Ple municipal de 23 d’octubre en la qual, per defensar la conservació de l’edifici del Casino, usà com a argument l’interès del Consistori per convertir la Casa Patxot en centre cultural. El juny de l’any 1980 la Comissió Informativa de Cultura, Ensenyament i Esports proposà la compra de la casa Patxot per part de l’Ajuntament, per destinar-la a usos culturals, i facultà l’alcalde, Manel Montfort, per negociar amb els propietaris . La casa ja feia temps que estava en venda i els propietaris en demanaven 25 milions de pessetes . El 4 de març de 1982, davant del mutisme municipal i recollint la recomanació feta pel conseller de Cultura durant una visita a Sant Feliu de Guíxols, Josep López de Lerma, com a regidor de Cultura, va proposar que la casa fos destinada a biblioteca comarcal.

El 3 de maig de 1984 Joan Puig publicava a Àncora l’escrit “La casa Patxot puede ser la sede de la Cámara de Comercio” explicant el projecte d’adquisició i restauració d’aquest edifici per part de la institució. Des de llavors, la Cambra de Comerç va cercar aliances i suport polític per obtenir finançament per comprar l’immoble i restaurar-lo. Fins i tot van tractar el tema en una reunió amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol . El mes de maig de 1985 l’Institut Català del Sòl va concedir el crèdit a la Cambra i, el novembre del mateix any, es va protocol•litzar la venda a la notaria de Maria Gràcia Rocafiguera. Signaven el document el propietari, Jordi Carreras Patxot i Robert Pallí, president de la Cambra.

El maig de 1986 la Cambra de Comerç es traslladà a les noves dependències de la casa Patxot. Aquesta institució es va fer càrrec de la seva restauració i va procurar que tingués un ús cultural i recuperés el seu paper com a atractiu per als visitants. Des d’un inici, a la planta baixa, l’antic menjador es destinà a sala d’exposició. Ben segur que Rafael Patxot no hagués imaginat mai el futur de la seva casa, com una situació ben pintoresca que va tenir lloc l’agost de 1987 i que va consistir en la instal·lació d’un làser amb motiu de la 5a Fira de Sant Feliu de Guíxols, per crear un sostre de colors damunt el recinte i projectar informació en una pantalla de 24 metres quadrats.

 

La casa número 39 del passeig del Mar: antic Observatori Astronòmic Català

El 1895, un any després de casar-se amb Lluïsa Rabell, Rafael Patxot va construir l’Observatori Astronòmic Català al terrat de la casa número 23 del passeig del Mar (actual número 39), que era propietat de Clara Jubert. Gràcies a la documentació de llicències d’obra conservada a l’Arxiu Municipal, sabem que el 22 de maig de l’any 1883, la mare de Rafael sol·licità permís per enderrocar i tornar a construir la seva casa segons el projecte realitzat per Manuel Almeda el 31 de gener de 1882. Posteriorment, el projecte de l’observatori el faria Francesc de Paula del Villar i Carmona, a partir de la planta baixa construïda el 1883.

Núria Delétra-Carreras Patxot, néta de Rafael Patxot i Jubert, explicà a Joaquim Maluquer amb motiu de l’elaboració de la biografia del seu avi, que la seva afició per l’astronomia va sorgir a Reims quan, amb setze anys, va fer un viatge per a l’empresa familiar. L’esposa d’un gran productor de xampany l’obsequià amb el llibre de Camille Flammarion L’astronomie populaire. Segons Núria, la construcció de l’observatori va ser la culminació d’una passió de jove. Rafael va haver de deixar la seva carrera universitària quan es van morir els seus pares i es va haver de fer càrrec del negoci familiar i dels seus quatre germans més petits. Segons explica ell mateix a les seves memòries, aquest lloc esdevingué per a ell “un gaudi i un consol morals que el van sostenir en moments crítics de descoratjament”. Tot i que va haver de dedicar-se a la ciència com a afeccionat, Patxot va ser: membre fundador de la Société Astronomique de France, membre de la Fellow Royal Astronomical Society de Londres, membre de la Fellow Royal Meteorological Society de Londres i membre de la Comissió per a l’Estudi dels Núvols del Comitè Internacional Meteorològic, entre d’altres.

El 1896 va inaugurar l’Observatori al passeig del Mar, que es va mantenir actiu fins el 1912. Sembla, però, que l’any 1897 encara no havien finalitzat del tot les obres, ja que apareix una nota a La Lealtad arran de l’obstrucció del carrer de la Creu: “Si en más de una ocasión hemos hecho extensivas al propietario de una finca las censuras dirigidas al Ayuntamiento, débil o parcial, así ha sido –y se hizo constar-, por tratarse de un Concejal, de un ex-idem, de un infractor reincidente o de un descocado busca gangas. Y como ninguno de estos títulos es aplicable a nuestro amigo, pues precisamente es persona que paga cuanto se le señala por derechos de construcción, que coloca aceras en toda la longitud de las fachadas, que no atenta contra el Ornato con construcciones antiestéticas, que no procura le sean señaladas alineaciones y rasantes sólo a él convenientes y que hasta se deja atropellar en sus intereses sin reclamar indemnizaciones al Ayuntamiento, de ahí que, aún en el caso de constituir una infracción el obstruir, durante un mes, una calle de esta villa, nunca hiciéramos extensivas al Sr. Patxot las censuras a la autoridad que tolera la infracción”,

Casa Patxot

Font: AMSFG.
Autor: Salvador Estibalca

 

Segons explica el seu biògraf Joaquim Maluquer: “L’observatori estava protegit per una cúpula d’acer de 5,30 metres de diàmetre interior, reforçada a prova de tramuntanades, amb l’interior de fusta recoberta amb linòleum. L’instrument principal fou un refractor equatorial doble, de 0,22 metres d’obertura, construït a París, igual com ho havia estat la cúpula. El telescopi permetia múltiples aplicacions, tals com l’observació directa del firmament, els amidaments micromètrics, les posicions diferencials, l’astrofotografia, l’espectroscòpia, la física sola i d’altres. Completaven la part astronòmica de l’observatori una pèndola sideral amb ressonador per a batre els egons en les observacions de trànsits i un teodolit azimutal. Amb l’utillatge descrit, Rafael Patxot fou l’iniciador a Espanya dels treballs micromètrics d’estels múltiples.

Després hi instal·laren els instruments meteorològics, com els anemògrafs i altres, que progressivament anaren desplaçant, per dir-ho així, la secció astronòmica de l’observatori de Sant Feliu, fins al punt que l’obra científica més rellevant de Rafael Patxot ha estat la contribució a la meteorologia catalana, amb especial esment a l’estudi dels núvols o nefologia, que atenyé un abast internacional”.

A banda, l’Observatori era un dels llocs emblemàtics de la ciutat i, per tant un dels més visitats, juntament amb la biblioteca del Casino dels Nois. Ho testimonia el llibre d’honor on les persones que l’anaven a veure signaven i feien dedicatòries. Un dels episodis recollits per Núria i Rafael Carreras-Patxot a Rafael Patxot i Jubert Recordances guixolenques (2002) és la visita de Manuel Duran i Bas, ministre de Gràcia i Justícia l’any 1899, quan Rafael tenia 27 anys. El juliol de 1901 l’Orfeó Català va visitar Sant Feliu de Guíxols i, un dels actes que es van realitzar, va ser la visita a l’observatori de Rafael Patxot. Lluís Millet, director de l’orfeó, va escriure al llibre de visites: “Un cuch de la terra a l’observatori del cel”. També van anar-hi polítics i intel·lectuals convidats pel Centre Català a fer excursions per a la Costa Brava a banda de personalitats que feien estada a Sant Feliu de Guíxols per altres motius. Sembla que Rafael Patxot era una persona accessible i oberta. El 28 d’agost de 1908, a La Crònica, es publica una nota on s’explica que un grup d’alumnes de les Escoles Horacianes van visitar l’Observatori de Rafael Patxot per conèixer els aparells i el seu funcionament i que van ser atesos pel mateix propietari.

Rafael Patxot descriu amb tot detall l’ambient a l’interior de la cúpula durant la narració de la visita d’un personatge, el nom del qual no revela, a l’Observatori:

 

El vèrtich de l’infinit

Permeteu-me una recordança indiscreta.

Tinguí un hoste, aimador de la Bellesa, quals manifestacions l’embadalien arreu. En la jornada havíem visitat els instruments; per projecció pogué contemplar una clapa de taquetes solars i guaitàrem Venus al bell mig del dia, en ple sol. Més, en comptes de satisfer-lo, això li servia d’incentiu i li trigava la vesprada per “veure més enllà”.

A l’hora prima, en una vetlla de darrevera , pujàvem doncs a l’Observatori, on tot és quietor, car el brogit de la terra pareix que no gosi torbar aquest lloc, en el recés del qual sols retruny solemnial el batec de la pèndola sideral, marcant els segons.

Recolzats en la galeria forana, amb respectuós callament compartíem la comunió de la Natura, escoltant el respir de la mar esbandint sobre la platja. Era una nit esplendorosa. La Galàxia, arremolinant el nostre Univers, acompassava d’una sola arcada l’hemisferi, encelant-se pels paratges zenitals.

Arribat el moment, armàrem l’equatorial amb un ocular de feble augment i, per tant, de gran camp visual. Guiant amb el cercador anàvem escorcollant amb pausa, les regions de Perseu, Cassiopea, de Cefeu, del Cigne, fins que, fent-se enrera, el meu hoste exclamà, mig espaordit:

- Això fa desvariejar!

- És el vèrtich de l’infinit, -li deia jo,-d’aquest Infinit que esparvera els novells i que, no obstant, és la prima condició de l’existència del Cosmos.

Novament arrapats a la equatorial, deixàvem fugir les hores, atrapant-nos la matinada balbs i enravenats per la fredor de la terralada que devenia tramuntanal, obligant-nos a cloure la cúpula.

El meu visitant, abstret i amb recança, baixà d’esma sens dir ni un mot. Solament a l’encaixar pel partiment sospirà emocionat_

- El que he albirat em fa por. Sóc esmicolat.

I en lloc de tirar cap al seu estatge, vegí amb estranyesa que el meu company decantà vers la riba, on “...la mar veient la lluna / se condorm besant l’escull” (Marià Aguiló, poeta mallorquí 1825-1879)

Hoste preat: vulgueu perdonar-me la indiscreció, però, realment vos ho vegereu el que us posí al davant, això és: el “Casal de l’Eternitat”.

 

L’any 1911, el setmanari Baix Empordà va informar durant diferents dies de la donació de l’observatori a la Societat Astronòmica de Barcelona per part de Rafael Patxot, soci d’aquesta, tot arribant a comparar-lo amb els nord-americans Carnegie i Smithsonian.

Però el desmuntatge no es va dur a terme fins a finals de l’any següent. Una comissió de la Societat Astronòmica de Barcelona va venir a Sant Feliu de Guíxols amb aquesta finalitat. Estava formada pel president, D. Eduard Fontseré, el professor D. Ramon Jordi i el soci D. Adolf Juillard. Com es comenta en el segon article que forma aquest recull, la Societat Astronòmica de Barcelona va incloure el telescopi de Rafael Patxot en l’Exposició General d’Estudis Lunars que va tenir lloc el 1912 a la Universitat de Barcelona. Després de l’exposició, hi havia la intenció de muntar l’observatori a Barcelona i construir un Museu d’Astronomia on hi hagués representats els observatoris que van participar en la mostra.

El material va passar força temps desat i finalment, el 1918 va ser cedit a la Universitat de Barcelona, que el va instal•lar en els terrats de l’edifici de la Plaça Universitat, on encara es troba actualment. Aquest va ser el segon observatori de la UB, que des de 1911 ja comptava amb una cúpula i un refractor Grubb de 156 mm d’obertura. Actualment. En canvi, les peces de la cúpula es conserven desmuntades en un espai de difícil accés en la mateixa universitat.

Quan van desmuntar l’observatori, el pluviòmetre fou instal·lat al Casino dels Nois, 40 metres a llevant de l’emplaçament original. Des d’aleshores, Maria Bonal es va encarregar de la recollida i sistematització de les dades. Aquest aparell encara seguia funcionant quan Joan Torrent va publicar el seu comentari al llibre de Rafael Patxot Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols (Resultats del 1896 parcial al 1905), al setmanari Àncora el 26 d’abril de 1962.

Patxot va fer donació al Monestir de Montserrat dels aparells d’observacions meteorològiques per tal de muntar estacions al mateix monestir i a la capella de Sant Jeroni. L’any 1913, després del desmuntatge de l’observatori de Patxot, la Societat Astronòmica de Barcelona es va fer càrrec de la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya, que Patxot dirigia des de l’observatori de Sant Feliu de Guíxols. Precisament en aquell moment el president de l’entitat era Fontserè. Segons notícia facilitada per Josep Geli a Lluís Esteva, Rafael Patxot lamentà posteriorment el desmuntatge de l’Observatori i manifestà que l’hauria mantingut si hagués trobat algú que se’n fes càrrec . Finalment, tots els registres i la documentació fou donada al Servei Meteorològic de Catalunya, que també va integrar la xarxa d’observadors.

El mateix Patxot recorda el desmantellament i la distribució de l’Observatori durant el seu viatge per mar cap a l’exili:

 

Allà mateix on ara s’alça la torratxa de la casa nova, jo hi havia construït el meu “Observatori Català”, amb el qual em vaig consolar, durant uns anys, del desviament que les crueses de la vida havien portat a la meva vocació, quan la mort prematura de la Mare (a. c. s.) trencà sobtadament els meus estudis a l’estranger.

A part del costat intel·lectual i moral, aquell esforç no ha pas resultat inútil: d’ell pervingué una més completa sistematització de la pluja a Catalunya, haguérem majors clarícies sobre la tramuntana i les seves màximes, i després, en el Servei Meteorològic de Catalunya, a Barcelona, la Secció Nefològica de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, que és un dels primers arxius d’Europa referent a núvols, amb els seus elements per a la determinació de les altituds i que tan bell paper fa en l’Atlas Internacional dels Núvols publicat pel Comitè Meteorològic Internacional.

Sobretot, les nits passades sota la cúpula, de cara als estels, acompanyat pel ritme de les onades rompent a la platja i el batec solemnial del rellotge sideral, moltes vegades me foren un oasi en els sorrals de la diada i em retornaren una serenor d’esperit que bona falla em feia.

En deixar Sant Feliu, per raons físiques i morals, vaig donar l’equatorial amb els seus accessoris, el teodolit geodèsic que em servia de cercle meridià, el rellotge sideral i la cúpula a la Societat Astronòmica de Barcelona que, de primer, volgué muntar-ho en el Parc, on hauria servit, a més, d’Observatori Popular, però hagué de desistir i acabà instal·lant-la en la Universitat de Barcelona.

La secció meteorològica, vaig donar-la al Monestir de Montserrat amb la condició de muntar-la i fer-la funcionar en els cims de Sant Jeroni. Quant als meteogrames i registres d’observació acumulats, foren dipositats en el Servei Meteorològic de Catalunya, amb la facultat de recuperar-los sempre que volgués.

En construir la casa nova, un sentimentalisme volgué que la gran llosa nummulítica de Girona, que feia de setial al meu equatorial, servís de llinda per a la porta d’entrada; però com que la llosa tenia un forat pel qual passava el contrapès del regulador de l’equatorial, això implicà un desbastament forçat de la llinda amb una talla especial que imposà les línies arquitectòniques de la casa, altrament de les que jo hauria volgut.

Continuant en les coses retrospectives, també vaig muntar per recordança, en la casa nova, la porta de tec esculpida que fou de la meva biblioteca, sota de l’Observatori, i en la qual es desplega un pergamí reproduint, en gòtic, una frase del Kempis que, escurçada, és la que després esdevingué el motto del meu ex-libris. Quantum mutatus ab illo!

Potser no serà de més, completar la història d’alguna d’aquelles desferres. Les jàsseres que aguantaven la torre de l’Observatori, les vaig donar a l’Institut de Cultura de la Dona, aleshores en construcció a Barcelona, on les utilitzaren per a la sala de festes. L’enteixinat de la meva biblioteca serví per al sostre de la Biblioteca Popular d’aquell Institut, igualment que el de la nostra cambra passà a l’aula de la Verge de Montserrat, també del mateix Institut.

És així com fou dissolta i esbarriada una de les grans il·lusions de la meva jovenesa: un bell començament de llista.

I tota aqueixa barreja de realitats i records, anava passant allà en la riba, talment com havia passat ço anterior, i jo m’ho estava mirant de mar estant, a bord d’un vaixell de guerra, camí de l’estranger, fugint de la nostra terra que s’havia deixat envair pels uns, que li han pagat amb crims el pa que ella els ha donat, com o serà demà pels altres, que hi portaran la tirania i el pervertiment, assentats sobre un tou de caragirats.

 

Sembla, doncs, que el trencament que es produí amb Sant Feliu de Guíxols va ser força traumàtic. La relació amb la ciutat es va començar a esquinçar després dels incidents de l’any 1900, quan la família decidir anar a viure a Barcelona i desprendre’s del negoci familiar a causa del temor provocat per l’atac que van patir quan eren a casa seva. La ruptura va continuar quan Rafael Patxot va decidir desmantellar el seu observatori i la xarxa pluviomètrica que dirigia i distribuí els seus elements entre diferents entitats i institucions. Així, encara que continuà fent aportacions a la meteorologia per altres vies, abandonava la seva vocació de joventut, tan vinculada amb Sant Feliu de Guíxols. S’havia establert lluny del seu lloc d’origen i els seus interessos havien trobat altres objectius. Malgrat tot, fa l’efecte que Rafael Patxot repensa la seva relació amb la ciutat i la torna a construir, enderrocant les cases antigues i projectant-ne tres de noves l’any 1917 per a les seves filles. D’aquesta manera la nova generació conservaria les seves arrels. Gràcies a aquesta seva intenció, que va mantenir malgrat la pèrdua dolorosa de la seva filla gran l’any 1919, a Sant Feliu comptem amb aquests esplèndids edificis que formen part de la identitat guixolenca i que alhora són un testimoni de la vida, els sentiments i la forma de ser de Rafael Patxot i Jubert, un dels representants més il·lustres que ha tingut la ciutat.

 

LOCALITZACIÓ

 

IMATGES

 

ARTICLES RELACIONATS

Rafael Patxot i Jubert


Font: Ma Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, 2014

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos