Destinada al poblet d’Urús, a la Cerdanya, per ser considerada contrària al règim de Franco, en retornar regentaria la botiga La Gran Moda.
Sant Feliu de Guíxols 1908 – 1998
Mestra auxiliar.
Filla del conserge del cementiri Rossend Cacàs i Fors, a qui ajudà en la seva joventut com a taquillera del Cinema Mundial, i de Gertrudis Noallas i Gordis, mestressa de casa, l’Angelita va ser mestra auxiliar de les Escoles Nacionals, amb seu a la casa Llagustera del passeig del Mar, a començament de la dècada dels anys trenta, i també un cert temps del col·legi Cor de Maria del carrer de la Creu.
En esclatar la Guerra Civil espanyola l’any 1936 –sempre seguint la versió oral explicada pels seus familiars, el doctor Benet Julià i Figueras i Pili Guirado–, va fer classes a l’escola de Santa Cristina d’Aro, on s’havia anat a refugiar amb la seva família. Allà, hi passaria tres anys de la seva vida, per retornar a Sant Feliu un cop acabada la guerra. Malauradament, les noves autoritats educatives de l’època varen decidir destinar-la, com a mesura de càstig, a l’escola nacional d’Urús, a la comarca de la Baixa Cerdanya, molt a prop d’Alp i ben lluny, doncs, del seu entorn familiar. La sanció es fonamentava en el fet que tant el seu pare, militant del Partit Català, com el seu germà Joan, regidor municipal a l’Ajuntament guixolenc per la CNT el 1937, s’havien destacat com a elements contraris al nou règim.
A començament dels anys quaranta, l’Angelita va deixar l’escola de la petita població de la Cerdanya, per tornar definitivament a casa seva. Fou aleshores quan es va casar amb el comerciant Esteve Figueras i Alegrí, propietari de la cèlebre botiga La Gran Moda, del carrer Maragall. D’aquesta manera, amb l’arribada del turisme dels anys cinquanta, l’Angelita es dedicà exclusivament a regentar amb el seu marit aquest negoci, que transformaren en un modern establiment de perfumeria, llanes, merceria, joguines i objectes de regal. Hom coneixeria aquesta botiga popularment, per la gran quantitat d’articles que es penjaven a la façana, cosa que els obligava a treure’ls en acabar la jornada, com a can Penja-i-despenja, i també amb el nom popular de can Tresineta.
Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011
