L’Avi Patxot


L’expulsió dels monjos del Monestir

L’any 1835 es va produir l’exclaustració de la comunitat de monjos benedictins del Monestir de Sant Feliu de Guíxols. Els insults i les provocacions van ser freqüents fins que la tensió es va convertir en revolució la nit del 28 al 29 de juliol, quan es va atacar el monestir i algunes cases de famílies conservadores i catòliques. Es diu que la vida dels monjos va perillar en alguna ocasió i, fins i tot, es va produir la mort de Fr. Veremon Casanovas quan intentava fugir.  El dia 29 al migdia els monjos van poder embarcar cap al castell de Bellver (Mallorca) i tan sols es van poder endur un petit bagul cadascun, alguns matalassos, pa, vi, arròs i algunes dotzenes de gallines. La resta va quedar al Monestir: mobles, vaixelles, estris, roba, objectes sagrats, llibres.  Els objectes valuosos –calzes, custòdies, bàculs- van desaparèixer i es desconeix quin va ser el seu destí. Els documents van anar a parar a la Delegació d’Hisenda –actualment es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Històric de Girona-, alguns manuscrits de la biblioteca van anar a parar al Seminari Conciliar de Girona, els retaules van ser destruïts i les finques i masos van ser venuts. L’edifici del Monestir va ser destinat a caserna.

 

reg2601

Portal de Sant Benet i muralla del Monestir cap al 1900
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor: Jaume Bertran)

Ramon Galí, comandant d’armes de Sant Feliu de Guíxols, va fer una carta al governador militar de Girona i una altra al capità general de la regió explicant un intent de fuga del monjo P. Moré i la mort de Fr. Casanovas, tot fent acusacions contra l’alcalde Rafael Patxot, com a cap local de la milícia. El 3 d’octubre de 1854 Patxot va fer un escrit que duu per títol “Última contestación” on es defensava de les acusacions que li havia fet amb motiu d’aquest episodi el mestre Sr. Ramon Pi. En aquest document explicava la seva actuació per defensar la integritat dels monjos en el moment que es va produir la seva expulsió del Monestir. Fins i tot, l’intent fallit de defensar el majordom quan va morir tractant d’escapar-se cap als horts.

 

Reg74

Vista general entre 1896 i 1904
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: desconegut)

“Pero lo que me ha hecho tomar la pluma y sin lo cual no hubiera contestado, relegando al desprecio tantas injurias, es la calumnia atroz del Sr. Pi cuando dice que no me envidia la pobre gloria de haber hecho temblar a religiosos indefensos, garrote en mano y vociferando por las calles como un energúmeno. Afortunadamente, el pueblo es sabedor de lo que pasó en aquella aciaga noche. Afortunadamente, digo, es público y notorio que si los monjes de esta villa libraron convida, deben su salvación principalmente, a mí, a mi que lejos, muy lejos de ocuparme en gritar por las calles, estuve constantemente en los untos más amenazados, arrostrando mil peligros para contener a las turbas frenéticas, que tenían amilanados a los hombres tímidos. Los religiosos que viven aun, recordarán, sin duda, la hora crítica de launa de la madrugada, en que repentinamente, salió un grupo numeroso, un grito aterrador de “!adentro y que mueran!”. Por una feliz inspiración, mandé formar, al punto, el batallón de Milicia Nacional debajo de las ventanas del Rdo. Prior, donde estaban encerrados todos los monjes, con el comandante de armas y veinte soldados , y en aquel momento solemne, crítico decisivo, no levanté el garrote gritando como un energúmeno, sino que levanté el bastón de mando, y con voz de truenos para dominar las demás vocees, arengué a la fuerza reunida, con todo el fuego que en los trances supremos inspiran siempre al corazón noble. Manifesté que, sino se trataba más que de embarcar a los monjes, estaría a su cabeza, pero si se quería ir más allá o pondría toda cuanta  resistencia me fueses posible, refiriendo mil veces la muerte antes que permitir que se manchase la reputación del pueblo con un borrón indeleble. Mi entereza y el buen espíritu de los Sres. Oficiales y de la generalidad de los individuos que componían el batallón, hicieron calmar la efervescencia y el resto de la noche pasó sin más novedad. A la mañana siguiente se verificó el embarco con todas las precauciones posibles, para que no hubiese el menor insulto y logrose completamente el objeto. Sin embargo faltaba el mayordomo; había perecido aquella noche.

Conociendo el peligro que corría la Comunidad, intentó salvarse saltando las tapias del huerto, y allí, encontró su perdición. Tan luego como yo tuve conocimiento del caso, fui volando para ver de salvarle, y no me fue posible, no obstante de haber quedado yo mismo, herido en una mano, empeñándome en su defensa. Todo esto es tan público, tan notorio, que sólo al Sr. Pi se le podría ocurrir el intentar herirme insidiosamente acerca un acto que yo tengo por el más glorioso de mi vida.”

Rafael Patxot i Jubert


Fragment publicat a L’Avi Muné de 9 d’abril de 1932 i al setmanari Àncora de 23 d’abril de 1960. Aquest episodi també fou motiu de diversos articles a Àncora, per exemple “Una efemèrides memorable. Extinció de la comunitat benedictina del convent de Sant Feliu”, publicat per Guillem Torrent a l’especial de FM de 1960; o bé l’escrit de Joan Torrent “Repertorio bibliográfico guixolense IX”, publicat el 12 d’octubre de 1961. 

logo-arxiu