Llegendes ganxones

 

El nom del poble


Cipsela és el nom que apareix en l’Oda Marítima de Rufus Festus Avienus, en el segle IV, i alguns antics historiadors, com Pere de Marca l’any 1688, creien que correspondria a l’actual Sant Feliu, ja que consta una ciutat fundada pels foceus el segle VI abans de Crist, entre Roses i Blanes; avui tothom creu, però, que aquest nom correspondria a una zona propera a Torroella de Montgrí.

Gesoria seria l’altre nom d’una ciutat romana desconegut en l’espai i citada per Plini. Un orfeó ganxó del segle XIX i un hotel del segle XX porten aquest nom, record d’orígens antics, fantasmals i boirosos. Més clar i més fosc alhora el nom de Guíxols: vindria del grec que en llatí es convertí en geisol, o sigui, confí marítim, litoral, terme de continent; una altra versió el relaciona amb el llatí medieval giscellis, peixera; i encara una altra el fa venir de guissalis, corda d’espart, cordoner, soguer o corder, feina documentada ja en temps dels ibers i que es practicà àmpliament amb el nou monestir, que potencià el comerç marítim. Una altra: Guíxols vindria de guix i l’historiador Botet i Sisó citava haver vist documents on es parlava de l’explotació d’aquest material a la zona. I l’última: el pare E. Zaragoza creu que Guixalis provindria de dues paraules, no d’una: quies i salis, en llatí calma del mar, o mar en calma, sinònim d’abric, de recer.

Guíxols: confí marítim, recer o corder; qualsevol ens és vàlida; la primera perquè no hi ha dubte que el litoral català era “l’altre costat”, la fi per als grecs i fenicis. La segona perquè correspon a la tranquil·litat de l’indret. La tercera perquè amb un port tan arrecerat, la feina de corder, d’assortidor de cordes per als vaixells, devia proporcionar bons ingressos als habitants del port de l’Abric. La multitud de rieres i rierols de l’Ardenya i Gavarres devien estar farcides d’espart. Tot plegat un regal dels déus perquè els humans es relacionessin amb la mar, el seu passat, el seu amor i a la vegada el seu infortuni.

Sí sabem que existia una vila romana on actualment hi ha el monestir, ja que s’han trobat petites restes arqueològiques sota les actuals torres: una necròpolis baix-imperial amb ceràmica, carreus, i un possible baptisteri o mausoleu del segle V. També s’han localitzat llànties, agulles, un sesterci de l’època de l’emperador Trajà, uns mosaics. Els seus habitants continuarien el comerç de teixits i terrissa que ja feien amb els grecs i obririen una nova via de comerç amb Roma comerciant amb l’oli i el vi, ja que el port de l’Abric, com s’anomenava el port de Sant Feliu, disposava de bones condicions. La tramuntana hi arribava moderadament, el vent predominant era el garbí i només les ones produïdes pel xaloc trencaven fortament sobre la platja. Podem quasi afirmar que fou en època romana quan s’inicià l’estreta connexió entre Sant Feliu i Girona, ja que el pas de Girona al port de Palamós per la serralada Litoral és un pas dolent i estret i de Girona a Tossa és molt perillós, mentre que la Vall d’Aro s’obria, i s’obre, amatent i planera, al camí de la capital del bisbat.

Tanmateix, els romans foren els artífexs de la primera part del nom de la ciutat: Sant Feliu. Qui era en realitat aquest personatge? Entrem altra vegada en el perillós terreny de les biografies apòcrifes, les falsificacions i les llegendes. La primera referència ens la dóna el Peristhephanon de Prudenci, obra del 405 que ja cita Feliu com a màrtir gironí tot i que no serà fins a la segona meitat del segle VII que apareixen les primeres llegendes escrites sobre el martiri. Anem a pams: la gran obra hagiogràfica medieval és la Llegenda Àurea de Jaume de  Voràgine, escrita en el segle XIII, de gran difusió. L’obra serví de referència durant segles per als pintors i escultors que representaven les vides de sants en els retaules gòtics. Segons l’autor, sant Feliu nasqué a Cil·litània (nord d’Àfrica), d’aquí que també se’l conegui com l’Africà; estudià a Cesàrea, metròpoli de Mauritània. Arribà en una nau a Barcelona i predicà a Empúries i Girona a finals del segle III. Eren els temps dels cruels emperadors Dioclecià i Maximilià; el seu delegat a Hispània, Dacià, dirigí una violenta persecució contra els cristians i Rufinus, lloctinent de Dacià, agafà Feliu, l’incità a abjurar sense aconseguir-ho, el tancaren en un calabós lligat de peus i mans, sense menjar; el subjectaren més tard a la cua d’un cavall i l’arrossegaren per la ciutat de Girona; tornà al calabós i es guarí miraculosament; el penjaren cap per avall sense que sortís ni una queixa dels seus llavis; finalment el tiraren al mar amb les mans nuades i una pedra al coll i els àngels el tornaren al vaixell des d’on l’havien llençat. Segons la Llegenda Àurea tot això passà l’any 304. En el segle XVII l’escriptor Jeroni Pujades hi afegí que de tornada a Girona, morí a Panedes, prop de Llagostera.

Lluís Esteva i Cruañas realitzà un magnífic treball d’investigació sobre els orígens de la devoció a sant Feliu: ni la Llegenda Àurea del segle XIII ni posteriors referències del sant parlen de la vila de Sant Feliu, ni de la punta dels Guíxols. Només sabem que en el segle X els monjos benets portaren la devoció del sant i anomenaren així el monestir i que a principis del XVI quan es demanava pluja a Girona s’anava amb la relíquia del cap del sant en processó fins a la vila de Sant Feliu i allí posaven el cap del sant a l’aigua: no citaven Calassanç, que seria el lloc on anirien si ja existís la creença que allí  hi fou martiritzat i llençat a les aigües. En canvi, el pare Alonso Cano l’any 1606 en la seva obra Discurso general de este antiquísimo castillo i monasterio de Sant Feliu de Guíxols, cita per primera vegada la història del martiri de sant Feliu, on el sant caminà per sobre les aigües i fou submergit en el penya-segat de Calassanç. Més complicat encarà: per al filòleg Coromines, Calassanç no vol dir el que sembla (cala del sant) sinó que prové de l’àrab Cala (castell) de Sanç.

Del 10 de gener de 1667 és un document de l’arxiu ganxó on els jurats de la vila demanen a Roma poder construir una capella tot explicant que el dia 1 d’agost la gent va a visitar el lloc dels Guíxols per “ésser lo lloch dehont fonch llansat en lo mar lo dit Sant”. És el primer document escrit que parla del llançament des de l’espigó dels Guíxols. Un altre es troba en el Manual d’Acords del 15 de maig de 1717 quan l’Ajuntament i l’abat del monestir acordaren fer una processó per demanar pluja “al lloc de Calassans on patí martirii sant Feliu i començà a plourer de manera que eixint fora i continuantse dita professó fns al dit lloch de Calassans i affins tornada a la Iglesia sempe i sens para plogué de manera que las canals de las teulades de las casas anavan rahonablement i se mullaren tots assistints dita santa professó”. I uns antics goigs ho corroboren:

“Des del Guíxols sou tirat

Al mar amb una gran mola;

Un àngel des del cel vola

I a la platja heus ha portat

Que en honra vostra se diu

Calasanz fins vull en dia.

Siau-nos amparo i guia,

Patró nostre Sant Feliu.”

O sigui que si el topònim Guíxols prové de l’antiguitat romana, Sant Feliu arriba amb la instal·lació dels monjos benets al segle X i la tradició del martiri i salt al buit des de l’espigó neix en els segles XVI - XII. Una idea queda clara: l’estreta relació d’antic, entre Girona i Sant Feliu.

Fins aquí la història una mica raonada i científica dels orígens de la ciutat i el seu nom. Tanmateix, altres ganxons ho han vist diferent. El pare Cano parla de Brigo, quart rei dels primitius pobladors d’Espanya, que navegava amb poderosa flota per les costes catalanes i en passar davant de Sant Feliu s’enamorà del paisatge i la seguretat de la badia; desembarcà i, per deixar perpètua memòria de la seva estada, manà edificar un castell amb el nom d’Alabrich, paraula composta del seu nom i d’Ala, que era el capità a qui va cedir la fortalesa. El pare Cano creu que això tingué lloc l’any 1917 de la creació del món, i que la torre del Corn seria el vestigi més antic d’aquest castell. Una altra versió més propera: l’any 1819, el notari guixolenc Francesc Sala va escriure unes Memorias históricas de San Feliu de Guíxols i en elles donava per bo el que explicava Bernardo Spinald en l’Atlas abreviado de España: la ciutat fou fundada l’any 900 abans de Crist, o sigui l’any 3100 de la creació del món; 70 anys després de la dedicació del temple de Salomó; 30 de la divisió del regne israelita i 12 anys abans de la fundació de Cartago per la reina Dido, princesa de Tir. Davant tanta precisió cronològica, els historiadors no podem aportar-hi gaire més.

La Pax Augusta s’enfonsà amb les invasions dels pobles bàrbars que l’any 258 destruïren bona part de les poblacions costaneres; Guissalis, com tantes altres viles, es reedificà emmurallada però tampoc aguantà les envestides dels mateixos bàrbars visigòtics en el segle V, que destruïren, ara sí, l’Imperi romà. Vénen ara segles d’obscuritat documental fins que en el segle VIII la Mitja Lluna arrasà l’estat visigòtic successor del decadent Imperi romà. Cap a mitjan segle aquesta invasió despoblà les planes costaneres i la gent es refugià a les muntanyes; els pocs que quedaren aprofitaren les planes més fèrtils mentre el paisatge sofria un canvi i es reforestava naturalment, per manca de la pressió dels conreus. Posseir i conrear aquestes terres més bones tenia els seus perills, ja que els seus habitants eren preses fàcils de les ràtzies agarenes, tant per mar com per terra. S’haurà d’esperar l’any 785 amb la conquesta de Girona i el 801 amb la de Barcelona perquè els francs, dirigits per Carlemany (que no va trepitjar mai terra catalana), fundessin la marca Hispànica com a filtre per evitar els atacs estiuencs dels musulmans. Altra vegada els bàrbars del nord, els francs, envaïen a sang i foc la terra ganxona i davant el refinament social, les matemàtiques, la vida urbana i la cultura de l’aigua que aportaven els àrabs d’Al Andalus, ens deixaren l’espasa i la creu, la intolerància i el fanatisme religiós. La frontera del Llobregat significà una certa tranquil·litat per als hispans ganxons, que només quedaren exposats als atacs marítims de musulmans, normands i hongaresos. Aquesta calma significà un suau però constant i persistent repoblament de la Vall d’Aro. I amb la repoblació i el creixement arribaren els monjos.”

 

Vista del racó de Llevant.

Vista del racó de Llevant amb la punta dels Guíxols, on se situava el poblat ibèric, al principi del segle XX
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Àngel Toldrà Viazo)

 

Vista de la punta dels Guíxols

Vista de la punta dels Guíxols des del moll del port comercial,
on antigament hi havia la platja de Calassanç, cap al 1930

AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñea (Autor: Ricard Mur)


Font: Borrell, MiquelHistòria de Sant Feliu de Guíxols des dels orígens llegendaris fins al segle XXI. 
Novaura Ocicultural, 2012, p. 17-20.

logo-arxiu

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos