Música Simfònica Juli Garreta

 

IV. Música Simfònica [20 obres]

Si bé és indiscutible que Juli Garreta es va guanyar la consideració com a compositor de relleu a través de la seva producció sardanística, no és menys cert que les obres simfòniques van projectar-lo cap a públics i auditoris molt més amplis i diversos, sobretot en la darrera etapa de la seva vida i també en els anys que van seguir a la seva mort inesperada.

 

A en Pau Casals (sense data)

Versió simfònica de la sardana del mateix nom, realitzada set anys després de la versió original per a cobla. Fou estrenada el 14 de novembre de 1920 per l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana de Barcelona, en el tercer concert de la seva sèrie inaugural, conjuntament amb la versió simfònica de Giberola. En totes dues van participar-hi tres instrumentistes de la cobla Principal de La Bisbal: Josep Gravalosa, flabiol, Albert Martí i Joaquim Roldós, tenores. A l'Arxiu Nacional de Catalunya es guarda la conversió d'aquests papers en flautí i en segona flauta pel flabiol, i en corn anglès per la tenora. Les instruccions, en aquest cas, van ser escrites en anglès, de manera que poden correspondre a interpretacions realitzades a Londres. Va ser una de les sardanes simfòniques de Garreta més interpretades, tant per l’Orquestra Pau Casals com per l’Orquestra Municipal de Barcelona, i va ser l'escollida per cloure el concert que va oferir l'Orquestra Pau Casals el 24 de maig de 1924 a la «Grande Saison d'Art de la VIII Olympiade», al Théâtre des Champs-Élysees de París. Destaca la seva inclusió dins la producció de Tiefland d'Eugen d'Albert, òpera basada en Terra baixa d'Àngel Guimerà, que es va representar el 23 de desembre de 1924 al teatre Novedades de Barcelona sota la direcció de Jaume Pahissa i la posada en escena de Rafael Moragas. Vegeu també la versió per a piano.

 

Concert en sol menor (1925)

Última obra escrita per Juli Garreta, va ser estrenada al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 23 d'octubre de 1925 per l'Orquestra Pau Casals, amb Francesc Costa com a violí solista. El concert corresponia a la inauguració del tretzè curs de l'Associació de Música «da Camera», i va ser l'única ocasió en què l'autor va poder sentir-la interpretada, ja que va morir al cap d'unes setmanes. Hi ha alguns testimonis que situen l'origen de l'obra en un homenatge que va tributar-se a Garreta el 24 de setembre de 1923 a Olot, organitzat per Lluís Plandiura, quan la cobla Barcelona va estrenar la seva sardana Carmeta. El violinista Francesc Costa, que va estrenar l'obra dos anys més tard, hi va assistir i va animar el compositor a escriure un concert per a violí. De tota manera, tot i ser una obra important, després de la mort de Garreta va interpretar-se poc, només en el concert d'homenatge organitzat al Palau el 25 de maig de 1926, en el qual novament Francesc Costa va ser el solista. No va presentar-se altra vegada al públic fins al 3 de juliol de 1971 a Sant Feliu de Guíxols, en la inauguració de la «Setmana Juli Garreta». La interpretació va anar a càrrec de l'Orquestra Ciutat de Barcelona dirigida per Antoni Ros-Marbà, amb Xavier Turull com a solista. Vegeu també la versió per a violí i piano.

 

Giberola (1920)

Versió simfònica de la sardana del mateix nom que Garreta havia escrit uns mesos abans. Estrenada, conjuntament amb la versió simfònica de A en Pau Casals, el 14 de novembre de 1920, en el tercer concert de la sèrie inicial de l'Orquestra Pau Casals. En totes dues van intervenir-hi tres solistes de la cobla Principal de La Bisbal: Josep Gravalosa, flaviol, Albert Martí i Joaquim Roldós, tenores. La partitura general manuscrita, signada per Juli Garreta a Sant Feliu de Guíxols, està encapçalada pel títol «Gibarola, Sardana per a gran orquestra. A En Joaquim Pena». El dedicatari era el secretari de l'Orquestra Pau Casals. Vegeu també la versió per a piano.

 

Les Illes Medes (1923)

Va ser una de les estrenes amb més ressò de les que va realitzar l'Orquestra Pau Casals. Tot i que havia estat anunciada per l'any anterior, amb aquest títol, la partitura acabada no es va sentir fins el 18 d'octubre de 1923, en el segon concert de la sèrie de tardor, i duia el subtítol «Visió musical» suggerit per Joaquim Pena. Ja aleshores, el programa de mà explicava la narració d'una excursió per diversos indrets de la costa baix-empordanesa, que hauria estat la gènesi d'aquesta composició. L’Orquestra Pau Casals va interpretar-la també a Girona el 30 d'octubre d'aquell any. Tot i l'èxit inicial, no va ser interpretada gaire sovint. Sembla que l'autor ja no va poder-la sentir més cops en vida, ja que la següent notícia correspon als concerts commemoratius del maig de 1926, on va ser obra destacada. A més, l'Orquestra Pau Casals ja no va tocar-la més fins el 18 d'octubre de 1931, interpretació a la qual va seguir mig segle d'absència, fins l'any 1981.

 

Impressions Simfòniques (1907)

Obra per a orquestra de corda, que generalment es considera la primera composició simfònica de Garreta, malgrat algunes provatures anteriors en altres formats orquestrals. Va estrenar-la el 29 d'octubre de 1907 l'Orquesta Filarmónica Barcelonesa al Teatre Principal de Barcelona, dirigida per José Lassalle. De tota manera, existeixen diverses notícies que semblen indicar que l'obra estava escrita força temps abans: el novembre de 1906 ja s'anunciava l'estrena d'una obra orquestral de Garreta en els «Tes d'hivern» del mateix Teatre Principal. L'estrena va obtenir força ressò, però les interpretacions d'aquesta obra en els anys posteriors no van ser gaire nombroses a l'àmbit barceloní. En canvi, es va produir una sèrie força remarcable d'audicions a les comarques gironines que van fonamentar el prestigi de Garreta com a autor orquestral. Sebastià Rafart va dirigir-la a Girona i a Figueres el març de 1912. Durant l'estiu del mateix any, la cobla Principal de La Bisbal va tocar els primers moviments com a mínim en dues ocasions, ampliant la seva formació fins a divuit músics de corda, durant la festa major de Sant Feliu de Guíxols i també a la festa major de La Bisbal. De la seva difusió, n'és un testimoni la interpretació que en va fer a Sant Sadurní d'Anoia l'orquestra "Escolans" a l'Ateneu Agrícola l'estiu de 1914. Antoni Juncà va dirigir-la en dues ocasions el 1916 amb l'orquestra de la Societat Gironina de Concerts. Tornant a Barcelona, Francesc Pujol va dirigir-la al Palau de la Música Catalana el 1921 amb l'orquestra de l'associació «Amics de la Música», encara en vida de l'autor. Després de molts anys de silenci, es van produir alguns tímids intents de recuperar l'obra, ja durant el franquisme: el 22 de març de 1953 va dirigir-la a Girona Josep Baró Güell, al capdavant d'una orquestra de corda formada per a l'ocasió, i el 28 de març de 1965, l’Orquestra de Cambra Amics dels Clàssics l’interpretà a Barcelona en la seva audició 335. La partitura general de l'obra no ha estat localitzada. Es conserven, això sí, diversos conjunts de materials que comprenen només particel·les manuscrites. Ara bé, un dels manuscrits de l'Orfeó Català sí que es presenta en forma de partitura, però sense títol i només amb el quart moviment en una versió més primerenca, talment com si es tractés d'un exercici acadèmic, amb el nom de Domènec Mas i Serracant com a propietari o destinatari.

 

Impressions Simfòniques (Abans de l'abril de 1914)

Aquesta obra suposava un gran enigma dintre el global de la producció de Juli Garreta. En realitat, no es té cap notícia que hi faci referència, ni en vida de l'autor ni tampoc posteriorment. En canvi, les seves grans dimensions i la instrumentació tan ambiciosa difícilment permeten que passi desapercebuda, com ha succeït paradoxalment al llarg de dècades. Malgrat dur el mateix títol que l'obra anterior, és completament diferent, i no hi manté cap relació. Els materials conservats corresponen a la partitura de direcció i a les particel·les d'orquestra. Mostren signes evidents d'haver-se presentat a un concurs: a la portada s'hi pot llegir, a més del títol, «LEMA: Petit Poema / Pel Mtre...» i l'espai on hi hauria d'haver el nom va ser raspat fins a fer-lo il·legible. Curiosament, totes les indicacions de la plantilla instrumental i dels tempi i dinàmiques estaven escrites originalment en castellà, i van ser raspades i corregides posteriorment per catalanitzar-les. La inclusió del figle en la secció de vent metall convida a pensar en una data de composició força primerenca. En qualsevol cas, hem detectat que entre les obres presentades i no premiades a la sisena Festa de la Música Catalana, l'abril de 1914, figura amb el número 24 «Impressions Simfònques per a gran orquestra» amb el lema «Petit Poema», de manera que finalment podem considerar que l'obra és anterior a aquesta data. Amb tot, les indicacions escrites inicialment en castellà poden indicar que la seva primera destinació fos una altra. També cal recordar que Garreta va presentar Scherzo a la mateixa convocatòria, fet que reforça la possibilitat que enlloc d'escriure les dues obres de cop, recuperés aquesta un temps després d'haver-la escrit. De fet, des de 1912 es recullen diverses notícies de què Garreta, després de l'èxit de la seva primera producció simfònica, estava preparant el que la premsa anomenava «un nou poema».

 

Juny (Abans de novembre de 1935)

Versió orquestral de la sardana homònima realitzada per Enric Casals. Presentada amb gran espectació el 5 de novembre de 1950, en un concert al Palau de la Música Catalana en el qual s'homenatjava Garreta amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Va dirigir Eduard Toldrà, però en els programes de mà hi constava que els intèrprets eren una «Gran Orquesta Sinfónica» i no pas l'Orquestra Municipal de Barcelona. Es dóna la circumstància que l'any anterior, el 18 de desembre de 1949, s'havia organitzat un concert també al Palau «destinado a ultimar la edición de la sardana orquestada Juny de Julio Garreta» en el qual van intervenir les cobles Barcelona i Caravana, i l'Orfeó Català. Es tracta d'una publicació de tirada limitada, amb molta informació sobre el compositor i la sardana en diferents idiomes, editada amb molta cura. Posteriorment, es va interpretar en altres ocasions. Destaca l'execució que en va fer l’Orquesta de Cámara de Bellas Artes el 30 de novembre de 1954, al Palacio de Bellas Artes mexicà, en l’11è Gran Concert Anual de l’Orfeó Català de Mèxic. L'Orquestra Municipal de Barcelona va interpretar-la sota la direcció de Ricard Lamote de Grignon el 31 de maig de 1958, i de Rafael Ferrer el 25 de març de 1963. Malgrat aquesta seqüència, tenim notícia que Pau Casals ja l'havia dirigit la tardor de 1935 a Londres, quinze anys abans de l'estrena oficial. Efectivament, Casals havia intervingut els dies 11 i 12 de novembre de 1935 en els concerts Courtauld-Sargent de la capital britànica, interpretant el concert de Tovey, de manera que aquesta dada reforça la possibilitat que en la mateixa estada ja presentés l'orquestració de Juny. Vegeu també les versions per a piano, banda i conjunt instrumental.

 

Leyenda Número 2 (Sense data)

En l'únic manuscrit conegut d'aquesta obra, l'encapçalament indica el tempo «Allegro». Al costat s'hi escriu entre parèntesi «Leyenda». I ja fora del parèntesi hi ha anotat «Nº 2 (J. G.)», talment com si el mateix Garreta o algú altre s'hagués proposat de numerar les obres. En el programa de mà del concert d'homenatge organitzat el 25 de maig de 1926 per l'Associació de Música «da Camera», Jaume Marill recull una anècdota entorn a l'origen d'aquesta obra, sense situar-la exactament en una data concreta, però referint-se al temps de les primeres composicions de Garreta. Aquest, per comprovar si els elogis que rebia com a compositor novell eren sincers, hauria entregat la seva partitura de Leyenda número 2 a l'orquestra que dirigia el seu pare, fent veure que era de Ignacy Jan Paderewski, autor i pianista de moda a l'època, que efectivament havia escrit una Légende núm. 1 i una Légende núm. 2 per a piano. La Leyenda de Garreta va obtenir un gran èxit. Finalment, el director d'un orfeó de Sant Feliu, que Marill no anomena, va interessar-se per comprar la partitura als magatzems de música de Barcelona. Llavors, «veient que ni tant sols era possible de trobar-ne una referència, consultà als de l'orquestra, i fou aleshores quan Juli Garreta, abastament satisfet del seu esperiment, revelà el secret tant rigorosament servat». El motiu principal d'aquesta peça es correspon amb un dels motius principals del primer moviment de Suite en sol major. Es podria tractar, doncs, d'una primera prova d'escriptura orquestral, possiblement paral·lela al darrer moviment de Impressions simfòniques i al Quartet amb piano.

 

Maria (1920)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada el 18 de juny de 1920 al Palau de la Música Catalana per l'orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. Sota el títol «Dues Sardanes» es va realitzar la primera audició de Maria i també de la versió orquestral de Nydia, ambdues arranjades per a orquestra pel mateix Garreta segons les notes al programa d’aquest concert. Val a dir que el manuscrit autògraf és signat per Garreta, però no conté cap títol, com succeeix sovint. A l'encapçalament només hi consta la inscripció «Nº 46- Sardana». L’Orquestra Municipal de Barcelona la va interpretar el 23 d’octubre de 1959 en el seu segon concert de tardor, al Palau. Vegeu també les versions per a piano.

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos