Música Simfònica Juli Garreta

 

Nydia (1920)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada el 18 de juny de 1920 al Palau de la Música Catalana per l'orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. Sota el títol «Dues Sardanes» es va realitzar la primera audició de Maria i també d'aquesta versió orquestral de Nydia, ambdues arranjades per a orquestra pel mateix Garreta segons les notes al programa d’aquest concert. En els materials conservats hi ha també una instrumentació alternativa que contempla la utilització de dos flautins en absència de flabiol, i una escriptura diferent pels oboès en absència de tenores. En la majoria de fonts consultades, el tiratge dels curts indica 43 compassos. En els manuscrits, tant de la versió per a cobla com de la versió orquestral, però, el compàs 43 és deixat en blanc o bé ratllat, ni tan sols s'omple mai amb silencis. De fet, és un compàs que es copia però no s'omple. En les particel·les per a orquestra ja ni tan sols es deixa cap espai per a aquest compàs inexistent. Per tant, malgrat la majoria de referències informen que els curts tiren a 43, en realitat ho fan a 42. A diferència de Maria, l'Orquestra Pau Casals va interpretar-la en diverses ocasions, i també l'Orquestra Simfònica de Girona. Després de la Guerra Civil tan sols tenim dues notícies d'interpretacions a càrrec de l'Orquestra Municipal de Barcelona els anys 1950 i 1959. Vegeu també la versió per a piano a quatre mans.

 

Pastoral (1922)

Obra simfònica estrenada el 2 de novembre de 1922 per l'Orquestra Pau Casals, en la seva audició número trenta-sis, que corresponia al cinquè concert de la sèrie de tardor d'aquell any. En realitat, al principi de la temporada, s'havia anunciat l'estrena de Les illes Medes. A l'hora de la veritat, però, l'obra no estava acabada. L'estrena de Pastoral va substituir-la. Tanmateix, és plausible que aquesta fos una obra que Garreta ja tenia escrita des de feia un temps i que guardava a l'espera d'una ocasió per fer-la sentir al públic. De fet, el manuscrit de la partitura conservat a l'Arxiu Nacional no té títol, va ser afegit posteriorment amb la mateixa cal·ligrafia que les indicacions de direcció. Després de l'estrena va ser interpretada en nombroses ocasions. Una de les més destacades va anar a càrrec de la Société des Concerts du Conservatoire, sota la direcció de Philippe Gaubert en ocasió del seu tercer concert al Palau de la Música, el 12 de juny de 1924 com a cloenda de l'onzè curs de l'Associació de Música «da Camera». Va ser l'única obra d'un autor català que van tocar i en el programa es feia referència al «desig d'honorar la nostra música» que expressava així la Société. Va ser interpretada sota la direcció de Casals per la Reid Symphony Orchestra que havia fundat Tovey a Edimburg, segurament el 22 de novembre de 1934 en el mateix concert que Casals va estrenar el concert per a violoncel del mateix Tovey. Es tracta, doncs, d'una de les obres simfòniques de Garreta que va adquirir més visibilitat internacional, a la qual va contribuir-hi també la interpretació que va dirigir Joan Lamote de Grignon a Paris el 13 de març de 1937. L'Orquestra Pau Casals ja l'havia interpretat en diverses ocasions, i va formar part també del repertori de l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà a partir de la dècada dels quaranta. És l’única obra de Garreta que s’ha interpretat en forma de ballet, amb una única execució el 18 de novembre de 1951 al Palau de la Música Catalana a càrrec de l’Esbart Verdaguer, amb coreografia de Manuel Cubeles i Solé. Vegeu també la versió per a banda.

 

Pedregada (1921)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada per l'Orquestra Pau Casals en la seva audició número setze, el 28 d'octubre de 1921, juntament amb la versió simfònica de Isabel. Van intervenir-hi cinc intèrprets de la cobla Principal de La Bisbal: Josep Grabalosa, flabiol, Albert Martí i Ramon Rosell, tenores, Enric Barnusell i Tomàs Amic, tible. Fou una de les obres que la mateixa Orquestra Pau Casals va interpretar en el concert homenatge a Juli Garreta, al Palau de la Música Catalana, el 20 de maig de 1926. Vegeu també les versions per a piano a quatre mans i per a conjunt instrumental.

 

Preludi mediterrani (1918)

Estrenat el 15 de novembre de 1918 al Palau de la Música Catalana de Barcelona per l'Orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. En l'única partitura conservada, s'observen les traces evidents de què va ser presentada a un concurs, ja que es guarda amb una transcripció per a piano a quatre mans, que era prescriptiva en molts concursos. El títol és simplement Preludio, i en la mateixa portada hi ha una inscripció que diu «Lema - Mediterráneo». Un comentari escrit en llapis per Marià Vinyas ho confirma: «Aquesta reducció fou presentada, junt amb la partitura a un Concurs celebrat a Madrit [sic]. Per aixo totes les indicacions son en castellà». Es tracta, doncs, d'un altre cas en què el lema utilitzat per Garreta en un concurs s'acaba incorporant al títol definitiu de l'obra.

 

Primavera (ca. 1925)

L'exemplar conservat a la Centre de Documentació de l'Orfeó Català és una còpia signada per Ll[uís] G[arreta] A[rboix], amb data de maig de 1926 i el subtítol «Sardana Orquestrada d'En Juli Garreta». Quan va organitzar-se el concert d'homenatge al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 20 de maig de 1926, al final del llistat d'obres que va publicar-se en el programa de mà, s'hi va incloure la següent observació: «Darrerament s'ha trobat orquestrada d'ell mateix la seva sardana Primavera», com si fos una realització que ningú coneixia fins aquell moment. Efectivament, la vídua de Garreta comunicava a Pau Casals, en una carta d'aquell mateix mes, que havia trobat la partitura entre els papers del seu difunt marit. A més, expressava la idea que devia ser la primera de les sardanes que havia orquestrat, i que la còpia que enviava era recent però en canvi l'original era anterior. Aquesta còpia, lògicament, és la que avui es conserva a l'Orfeó Català. L'original no localitzat, segons aquesta explicació, seria anterior a 1920, any de l'estrena de les primeres sardanes orquestrals de Garreta. És remarcable que els llargs d'aquesta versió per a orquestra presenten un final lleugerament modificat respecte a la versió per a cobla, de manera que duren tres compassos més. Vegeu també la versió per a piano a quatre mans.

 

Saïd 

A banda de la biografia de Josep Grahit, l'única notícia sobre una obra amb aquest títol procedeix d'una crònica de l'any 1908 en què s'anunciava que Garreta, després de l'èxit de Impressions Simfòniques, preparava una nova composició orquestral a partir del drama Mar i cel, d'Àngel Guimerà, i que prenia el nom d'un dels protagonistes. Val a dir que aquesta obra era àmpliament coneguda pel públic català, i havia assolit un gran èxit popular. Al teatre Goula de Sant Feliu de Guíxols la companyia del Teatre Romea de Barcelona ja hi va portar representacions el mateix any de l'estrena, el 1888. Durant la dècada següent, l'obra es va tornar a representar al mateix teatre en diverses ocasions i, per tant, és probable que Garreta la conegués prou bé. No es pot aclarir, de moment, si efectivament aquest era un projecte que Garreta va abandonar, com afirma Grahit, o bé si havia començat aquest treball i va acabar-lo reconvertint en alguna de les composicions que avui es coneixen amb un altre títol.

 

Sardana (1924)

Transcripció orquestral del tercer temps de la Sonata en do menor per a piano, estrenada per l'Orquestra Pau Casals el 22 d'octubre de 1924 al Palau de la Música Catalana en el tercer concert de la sèrie tardor. Pocs mesos després, el 12 d'abril de 1925 va ser interpretada amb èxit per l'Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Fernández Arbós, en ocasió d'un concert en el Teatro Real a benefici de la Creu Roja que va presidir la reina Victòria Eugènia. Els materials d'orquestra utilitzats en aquella ocasió eren els de l'Orquestra Pau Casals. Posteriorment, l'Orquestra Pau Casals va tornar a tocar-la en diverses ocasions. És remarcable que el 18 de novembre de 1934 va interpretar-la l'orquestra de la BBC a Londres, dirigida pel mateix Casals, segons les informacions de la programació radiofònica del dia, que encara es conserven adjuntes a les particel·les. També es té notícia de la interpretació d'aquesta sardana en un concert a Lisboa el 1925, dirigit per Joan Lamote de Grignon

 

Scherzo (1914)

Obra presentada a la sisena edició de la Festa de la Música Catalana, a la secció «Temes per a gran orquestra». El premi, ofert per Eusebi Bertrand i Serra, va concedir-se a Joan Baptista Lambert per l'obra Vallencís. El jurat format per Joan Manén, Joan Borràs de Palau, Lluís Millet i Francesc Pujol va emetre el seu veredicte el novembre de 1914, però la convocatòria fixava el termini de lliurament de les partitures per a l'abril del mateix any. Garreta amb el seu Scherzo va obtenir una de les cinc mencions honorífiques. En el manuscrit conservat no hi ha un títol definit sinó simplement la indicació de tempo «Lleuger». Una mà posterior va afegir-hi «A modo de Scherzo», i en la part inferior de la primera pàgina es pot llegir en diagonal «Lema= Scherzo», amb el qual va presentar-se al concurs. Per tant, com passa semblantment amb Preludi mediterrani o Suite empordanesa, el lema utilitzat en el concurs s'incorpora després al títol. En el programa de mà del concert d'homenatge que va realitzar-se el 20 de maig de 1926, s'hi inclou un llistat de les obres de Garreta, i d'aquest Scherzo es diu «Mai no executat». Aquell mateix any, en el seu llibre biogràfic, Canut Pellicer reclamava a Francesc Pujol i a «Amics de la Música», posseïdors de l'obra, que en preparessin l'estrena. Mai es va produir.

 

Somni gris (1906)

Versió simfònica de la sardana del mateix nom. Es va estrenar el 3 de novembre de 1906 al Teatre Principal de Girona dirigida pel mestre guixolenc Joan Goula, que n’havia fet l’arranjament, segons un anunci aparegut al diari uns dies abans. La vetllada havia començat amb la representació de l’òpera Bruniselda d’Enric Morera. Les cròniques expliquen que al final de l’obra, Goula va buscar Garreta per oferir-li la batuta enmig dels aplaudiments. Un any després, hi ha notícia que al teatre Novetats de Sant Feliu de Guíxols, durant l'entreacte de La Bohème, es va interpretar de nou la versió orquestral de Somni gris. En aquella ocasió, s'atribueix l'orquestració al propi Garreta i no pas a Goula, per tant és probable que una de les dues apreciacions no sigui correcta. Tindria poc sentit que Goula i Garreta haguessin escrit cadascú una versió orquestral de la mateixa sardana només amb un any de diferència. Vegeu les versions per a piano, per a trio i conjunt instrumental.

 

Suite en sol major (abans de 1919)

Premiada el 1920 en la vuitena edició de la Festa de la Música Catalana amb un guardó de 1000 pessetes que duia el nom de Bertrand i Serra. El termini de presentació d'originals acabava el 31 d'agost de 1919. En realitat, el títol amb què va presentar-se a concurs era Suite en sol, mentre que «Empordà» era el lema. En els materials d'orquestra copiats després, ja s'hi situa el títol Suite Empordanesa. Aquest nom definitiu, però, no acaba de correspondre's amb l'estructura formal de l'obra, que més aviat és una simfonia en quatre moviments. Juli Garreta coneixia perfectament les formes clàssiques i en respectava l'estructura general i les denominacions -sonata, quartet, concert- quan convenia. Per això, denominar «suite» a aquesta obra no deixa de ser una mica paradoxal. L’estrena va tenir lloc el 16 de gener de 1921 al teatre Eldorado, a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon, en una de les Matinées Líricas Populares que organitzava l'Associació Musical de Barcelona. La segona audició va tenir lloc el 7 de novembre al Palau de la Música Catalana de Barcelona, a càrrec dels mateixos intèrprets, i va obrir el tercer concert de la «Manifestació Simfònica d'Autors Ibèrics». La primera interpretació de l'Orquestra Pau Casals no va produir-se fins ben poc abans de la mort de l'autor, en un concert celebrat el 25 d'octubre de 1925 al Coliseum de Barcelona. En aquella ocasió, els comentaris del programa de mà relacionaven l'origen de la Suite amb la sardana Llicorella, talment com si aquesta hagués representat una mena d'embrió d'una idea més ampla, que s'hauria materialitzat en la Suite uns quants anys més tard. Efectivament, el motiu principal d'aquesta sardana apareix en el primer moviment i, sobretot, té un paper preponderant en el quart. Però, a més, en el primer moviment de la Suite hi és també present el tema principal de Leyenda núm. 2. I el segon moviment de la Suite, en realitat, és l'orquestració de Mar d'argent, una sardana que Garreta havia escrit anteriorment i que en alguns documents apareix descrita com «la sardana de la Suite». Lluís Garreta explica nítidament en una carta que el seu germà havia instrumentat i ampliat aquesta sardana en el moment de donar forma a la Suite. Aquesta utilització del material temàtic d'altres obres pròpies se suma a algunes notícies que semblen indicar que l'obra, malgrat que va presentar-se a concurs el 1919, segurament estava enllestida des de força temps abans o, com a mínim, Garreta en podia tenir una primera versió. Cinc anys enrere, tant el Diari de Tortosa com el Diari de Girona anunciaven concerts de l'Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Lamote de Grignon a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Girona durant el mes de maig, en els quals s'havia de donar a conèixer «un nuevo poema musical a gran orquesta» de Garreta. Sembla que els concerts, organitzats per Arseni Girbau i per la botiga de música Casa Sobrequés de Girona finalment no es van acabar fent. Però és que encara dos anys abans, la revista Scherzando ja donava aquesta dada: «Juli Garreta está trevallant fa algun temps am una nova simfonía a quatre temps per a orquestra gran». Si es té en compte que Suite en sol major és l'única obra coneguda de Garreta en quatre moviments, això situaria el procés de composició entorn a 1912, just després de l'estrena de Llicorella. Segons Pellicer, Garreta tenia el projecte d'editar aquesta Suite en sol major per donar-la a conèixer als músics estrangers que s'interessaven pel ritme de la sardana. Vegeu la versió per a banda.

Sóc Sant Feliu

Sóc Sant Feliu de Guíxols és un projecte integrador, que es fonamenta en la participació ciutadana per fer de Sóc Sant Feliu de Guíxols un portal el més complet possible. Volem ser un punt de trobada on els diferents col·lectius canalitzin els seus projectes i en generin de nous, per això oferim diversos mitjans perquè la gent ens faci arribar informació sobre les activitats i iniciatives que vulguin divulgar.

Contacte

  socsantfeliudeguixols (@) gmail.com
 

Segueix-nos