vigilia de sant joan destacada - Sóc Sant Feliu de Guíxols

Aquesta festa recorda molt les pal·lílies romanes, que se celebraven a l’abril i que eren la festa que es feia en honor a la deessa Pal·las, divinitat del foc i també dels prats i dels ramats.

Vigília de Sant Joan

23 de juny

La vigília de Sant Joan se celebra el solstici d’estiu, que és quan el sol es troba en el punt més alt del zenit i és visible durant més temps. Per tant, correspon a la nit més curta i al dia més llarg de l’any. Molts dels costums que se celebren aquest dia responen a temps molt antics. Hi havia la creença que les herbes recollides durant aquesta nit tenien moltes propietats. La berbena (gram negre), per exemple, era tan popular que va donar el nom a la revetlla de Sant Joan. Els elements típics d’aquesta festa, a l’època medieval, eren l’encesa de grans fogueres i les processons pels camps amb torxes enceses.

Actualment, es mantenen les fogueres i s’encenen i es fan esclatar petards. També és molt tradicional menjar coca amb crema i fruita confitada, producte indicatiu de l’abundància dels fruits de la terra durant la primavera i l’estiu. Les fogueres solen ser col·lectives i preparades per la mainada amb tot el rebuig que es recull per les cases.

Coca de Sant Joan

Detall d’una coca de Sant Joan
Imatge procedent de: https://mengem.ara.cat/receptes/Coca-Sant-Joan-crema_0_2037396376.html

Eduard Bardas Planellas explica com eren les fogueres de Sant Joan a la nostra ciutat al llibre Amb ulls oberts de noi. Records de Sant Feliu de Guíxols dels primers anys del segle, publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 1994:

“Els focs de Sant Joan

Aquesta simpàtica tradició, tan arrelada arreu de la nostra terra, a Sant Feliu, llavors, també era seguida força al peu de la lletra.

Uns dies abans de la vigília de Sant Joan, hom ja veia com els nombrosos i esvalotadors grups de mainada anaven passant, inlassables [sic] i tots bruts i suats, de carrer en carrer i de casa en casa, demanant, porfidiosos, qualsevol trastot vell per tal de fer pujar, com més amunt millor, les innombrables piles d’inútils entriquells de tota mena que, arribada la nit tan assenyalada, eren preparades al bell mig de les espaioses cantonades i placetes i finalment enceses en llaor del sant de la conquilla.

Tothom sortia a contemplar l’espectacle nocturn; però tota la gatzara era, aquell dia, cosa gairebé reservada a la gent menuda, que hi xalava d’allò més; primer, veient, com, a poc a poc, s’anava socarrimant i despullant a parracs encesos el ninot amb fatxa d’espantaocells i amb barret i tot, que solia coronar, amb una estranya ganyota, les piles dels trastos per cremar. Després, quan les més altes flamarades ja anaven minvant, venia l’espectacle, bon xic perillós, de traspassar d’un àgil salt les fogueres encara imposants. En la foscor de la nit i a contrallum, allò semblava talment una escena pròpia d’un mogut racó de l’infern; però, és clar, d’un infern casolà, sense s’esgarrifosa presència de les bullents calderes d’en Pere Botero, ni banyes, ni cues, ni cap tuf de sofre ni de carn socarrimada.

Tot al contrari, com més foc més crits de joia de la tropa menuda i fins d’algun bordegassot encara amb ganes de saltar i jugar. Les noies, en canvi, totes procuraven passar un xic allunyades de les fogueres per por que algun xicotot entremaliat les empaités amb algun manyoc d’escombra encesa.

Finalment, un cop ja esmorteïdes del tot les flames i quan de les que foren altes fogueres ja només restava un piló de cendra i un xic de caliu, venia allò, tan típic i interessant, de colgar-hi trumfos i pomes que, en torrar-se, deixaven anar una característica flaire de cosa bona. Els nois, llavors, proveïts d’un estri rudimentari que en dèiem un corre-pomes, fet amb un tros llarg de canya esberlat d’un cap i mantinguts oberts els estellicons amb una pedra, anàvem furgant cendra i caliu per tal de treure’n l’apetitosa llaminadura: els trumfos o les pomes, ja cuits o només mig escaldufats, que ens cruspíem a cremadent tot bufant-nos els caps dels dits i aguantant alguna cremada de llengua que ens feia botar. Però ja era cosa sabuda que aquella nit, la càlida, serena i misteriosa nit de Sant Joan, qui més qui menys, petits i grans, tots havíem de jugar un xic amb foc i, per tant, esdevenia gairebé inevitable d’arreplegar algun socarrim.”

Foguera per Sant Joan AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Xavier Colomer-Ribot)

Escales del carrer de la Penitència amb l’escola Sant Josep a l’esquerra, l’any 2010
AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges (Autor: Núria Almar).

Aquesta festa recorda molt les pal·lílies romanes, que se celebraven a l’abril i que eren la festa que es feia en honor a la deessa Pal·las, divinitat del foc i també dels prats i dels ramats. Pal·las es representava coronada amb llor i romaní, herbes que els pastors solien barrejar amb el menjar dels ramats per a aconseguir la protecció de la deessa. Explica Ovidi que durant aquestes festes, s’encenien fogueres que la gent saltava tres vegades per obtenir salut i felicitat. També es creia que durant aquesta nit les aigües i les herbes tenien virtuts.

També presenta similituds amb les festes d’Apol·lo i les festes de Vulcà gregues. Les festes d’Apol·lo, divinitat que s’associava amb el sol i la seva lluminositat, se celebraven durant el solstici d’estiu i s’encenien fogueres de caràcter purificador. Les festes de Vulcà s’anomenaven efesties i els participants corrien amb atxes enceses a les mans.

Sardanes a la casa pairal de la família Vicens, a Solius (Santa Cristina d’Aro) amb motiu de Sant Joan, 1894 AMSFG. Col·lecció Benet Julià (Autor: Jaume Bertran)

Sardanes a la casa pairal de la família Vicens, a Solius (Santa Cristina d’Aro) amb motiu de Sant Joan, 1894.
AMSFG. Col·lecció Benet Julià (Autor: Jaume Bertran).

El solstici d’estiu, juntament amb el solstici d’hivern, eren celebrats amb rituals pagans que estaven molt arrelats. De fet la religió cristiana va intentar eradicar el costum d’encendre fogueres, concretament van ser prohibides per mitjà de les disposicions del Concili de Constantinoble l’any 680. Finalment, el cristianisme va adaptar aquests costums i els va consagrar a la celebració del naixement de Jesús (Nadal) i el seu cosí Joan Baptista (el Precursor), dues figures de la religió cristiana. El moment culminant de les dues festes és el punt de les dotze de la nit. Segons els cristians el sant Precursor va néixer a la mateixa hora que Jesús, però just mig any abans.

Estampa que representa Sant Joan Baptista AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut)

Estampa que representa Sant Joan Baptista.
AMSFG. Col·lecció Espuña-Ibáñez (Autor desconegut).

Actualment, a Sant Feliu de Guíxols, la setmana anterior a la revetlla es porta un feix de llenya al Canigó i el mateix dia es va a Perpinyà a buscar la flama per encendre la foguera. La sortida és de bon matí i, després d’un esmorzar de germanor, cap al migdia s’arriba de nou a la ciutat. A la tarda, es fa una cercavila que baixa per la carretera de Girona, passa pel carrer Canigó, l’avinguda Saragossa i el carrer València. Al vespre, la flama surt del Monestir i recorre el carrer de l’Hospital, la placeta de Sant Joan i la rambla Antoni Vidal fins al passeig del Mar, on la recull el Joan més gran. Llavors es fa la lectura del missatge de la Flama del Canigó i es lliura la flama al Joan més jove, que encén la foguera. Es balla una sardana al voltant de la foguera i, a continuació, hi ha un sopar popular on no hi falta la coca acompanyada per un vi dolç. La festa es clou amb concerts i balls.

Font: Tex elaborat per M. Àngels Suquet, Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, 2012, a partir de:
Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l'any. Barcelona: Salvat Editores S. A, 1989 (3ª Edició)

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols - Arxiu Municipal