Francesc Carré Pugnau

Els seus pares, Pere Carré i Quintana, natural de l’Escala, i Blanca Pugnau i Puig, del Port de la Selva, varen domiciliar-se a Sant Feliu amb els seus fills, Francesc i Teodor, pels volts de l’any 1918. En fer-ho, van anar a residir a la travessia de Sant Isidre, on naixeria més tard el seu darrer fill, Conrad. Inicialment, el seu pare va treballar a les drassanes Mallol com a mestre d’aixa, però, en inaugurar-se el varador al port guixolenc l’any 1935 (Ordre Ministerial de 21-2-1935), esdevindria des d’aleshores l’encarregat de l’empresa Varaderos y Anexos S.A., una societat fundada a Barcelona dos anys abans, destinada a la instal·lació i explotació d’escars.

El jove Francesc, que va aprendre l’ofici de mestre d’aixa de la mà del seu progenitor –militant, aquest, del Partit Comunista de Catalunya a Sant Feliu–, s’introduí ben aviat en l’ambient sindical de l’època. Nomenat secretari del Sindicat d’Oficis Diversos de la UGT (1936), del qual formava part el seu pare com a vocal, fou també secretari de finances de les Joventuts Socialistes Unificades (Comitè del Radi de Guíxols), que gestionava el secretari general Ventura Pujol.

Durant la Guerra Civil espanyola, en Francesc fou mobilitzat al front, igual que ho seria més tard el seu germà Teodor, que hi perdé la vida. A la població de Campillo, a Terol, seria ferit i fet presoner, i posteriorment deportat a un camp de concentració on va romandre un temps. Alliberat el 1940, passà al Port de la Selva, on havien anat a residir la seva mare i el seu germà Conrad, després de la mort del seu pare en un bombardeig al carrer del Carme de Girona. A l’Escala va treballar un parell d’anys com a mestre d’aixa, fins que varen tornar a Sant Feliu, a mitjan dècada dels anys quaranta, on s’integrà a la plantilla oficial del “varadero”, que dirigia en Panxo Mayor.

Encarregat posteriorment de gestionar aquell negoci, que, des de la seva implantació i fins a la dècada dels anys setanta, seria l’única instal·lació d’aquestes característiques que hi havia entre la costa gironina i la part nord de Barcelona, en Carré tindria cura de la neteja, reparació i manteniment de tot tipus de vaixells d’esbarjo, teranyines, vaques i creuers. Per aquest motiu, gran quantitat de barques solien acudir-hi regularment des dels ports de Roses, el Port de la Selva, Llançà, Palamós i Blanes per tal que les posessin a punt.

Aquestes instal·lacions s’ampliarien, primerament, al desembre de 1960 amb la concessió feta per la Dirección General de Puertos y Señales Marítimas, i posteriorment, a inicis dels anys setanta, quan Carré va fer importants reformes per tal de donar servei a embarcacions de més envergadura. D’aquesta manera, es construí un nou magatzem de serra i maquinària i un altre d’hivernatge per a barques d’esbarjo, amb què es donaria un nou impuls a aquesta activitat local, que encara avui continua donant servei al sector pesquer de la zona.

Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011