Josep Calzada Carbó

A l’edat de divuit anys, Calzada va abandonar Sant Feliu per anar cap a Borriana, a la comarca de la Plana Baixa, a la província de Castelló, on els seus pares, Josep Calzada i Rifà –que arribaria a ésser alcalde d’aquella població– i Antònia Carbó i Gruart, regentaven un important negoci de conserves i d’exportació de fruites. A la ciutat de València va estudiar el batxillerat, i, un cop enllestits els estudis, va viatjar per tot Europa –París, Roma, Londres, Viena, Brussel·les, etc.–, on descobrí els ambients literaris de l’època.

De retorn a València, i mentre treballava amb el seu germà Antoni en l’establiment familiar, ampliat més tard a les ciutats d’Algemesí (Ribera Alta) i Sevilla, va començar a escriure, i, als dinou anys d’edat, obtingué el seu primer premi. Això seria l’inici d’una activitat literària que li reportà grans èxits, perquè d’ençà d’aquest moment aconseguiria nombrosos premis i flors naturals: Borriana (1901), Alcoi (1902), premi de la Reina Regent, a Girona (1902), València (1905), Buenos Aires (1910) –on, amb diferents signatures, aconseguiria set dels onze premis que s’adjudicaven–, Sant Sadurní d’Anoia (1911), premi del president del Consell de Ministres, a Huelva (1911), premi Rei Alfons XIII, a Granada (1912), de la Diputació de Huelva (1912), Perpinyà (1913), i un llarg seguit de distincions que el feren excel·lir en la categoria de poeta notable. L’any 1914, en haver aconseguit a València i per tercera vegada la flor natural al Teatre Principal, li fou concedit el títol vitalici de mestre en gai saber, en un acte organitzat per l’associació literària Lo Rat Penat.

Josep Calzada va sovintejar les visites a la nostra població diversos estius, ensems amb els seus pares, que varen tenir sempre una relació molt estreta amb Sant Feliu. Solien passar llargues temporades a la nostra ciutat i, de fet, la seva mare hi va morir l’any 1921 i el seu pare, el 1927. Amic íntim de Marià Vinyas i Vinyas i de Juli Garreta i Arboix, solia gaudir de les nits estiuenques tot fent tertúlies literàries a la seu del Casino El Guixolense. Home de caràcter impetuós però molt romàntic, va enamorar-se perdudament d’una jove titellaire i la seguí, ben embadalit, fins a Sevilla, on contragueren matrimoni. Aquest fet el va fer distanciar-se de la família, però no de la seva creació literària, que, des d’aleshores –i un cop domiciliat a Madrid en un hotelet del carrer Emilia Pardo Bazán– va abastar la novel·la, la poesia i el teatre.

El 1952 guanyaria el Premio Nacional Álvarez Quintero per la seva obra El lazarillo ciego, que s’estrenaria amb molt d’èxit dos anys després al teatre María Guerrero de Madrid. Escriví també altres obres de renom com Els forts, premiada a Montevideo, El regreso de Don Juan o La señora Torbellinos.

Autor de la lletra de l’himne de la població de Borriana (1916) sota la partitura musical de José María Ibáñez, mestre i director de la Banda Filharmònica, esdevingué membre fundador de l’Agrupació Científica-Artística-Literària La Grillera, que va donar una notable projecció cultural a aquella ciutat.

L’any 1960, Josep Calzada i Carbó fou homenatjat a Sant Feliu, en un acte en què es repassà la seva brillant carrera literària, coronada amb més de cent premis, dels quals, dotze flors naturals. Com a homenatge perpetu, tant a la nostra ciutat com a la de Borriana, el poeta guixolenc Calzada hi té dedicat el seu corresponent carrer.

Font: Gent d’un Segle – Sant Feliu de Guíxols 1900 – 2000 (401 apunts biogràfics)
Gerard Bussot i Liñón – Urània Estudis Guixolencs – Publicacions de Sant Feliu de Guíxols – 2011